A MONGÒLIA (31-VIII a 4-IX)

Al 2003 el primer bisbe catòlic

Mongòlia és un Estat sobirà, sense accés al mar, situat a Àsia Oriental i que limita amb Rússia al nord i amb Xina al sud. La seva capital es Ulan Bator, on viu la meitat de la població. 

Temujin (†1227 amb 60 anys), va succeir al seu pare als tretze anys com a cap tribal, va saber disciplinar a la seva gent i unificar sota el seu comandament a tots els mongols als vint-i-cinc anys i llançar-se a la conquesta del món. L’any 1206 va formar l’Estat mongol i fou proclamat gran rei de l’Imperi mongol amb el nom de Gengis Kan. Ell i els seus succesors més immediats van conquerir pràcticament tot Àsia i la Rússia europea, enviant exércits fins i tot a l’Europa Central o al sudest asiàtic. Gengis Kan va promulgar la "Yassa", una llei general que regia la vida ciutadana establint mesures específiques relacionades amb la situació i els drets de les dones: va prohibir el segrest de les dones i les va autoritzar accedir a l’exércit i que poguessin ocupar diversos llocs militars, entre ells la defensa del camp de batalla. El net de Gengis Kan, Kublai Kan, qui va conquerir Xina i va fundar la Dinastia Yuan (1279-1368), va guanyar gran fama a Europa a causa dels escrits de Marc Polo. 

L’Imperi mongol, que va dominar gran part d’Àsia durant el segle xiii, va perdre la seva independència al ser anexionat per la Dinastia Qing, des de mitjans del segle xvii fins a 1911, que va recuperar breument l’independència. després al 1919 les tropes xineses van ocupar la capital. En 1921, amb l’ajuda de l’Unió Soviètica, es va tornar a independitzar i tres anys més tard es va proclamar l’actual República Popular de Mongòlia, instaurant una democràcia popular. Després de la dissolució de l’URSS en 1991, va aprovar una Constitució lliberal que va marcar la transició a la democràcia representativa. 

El xamanisme mongol s’ha practicat ampliament al llarg de la Història del que avui és Mongòlia, i encara que poc a poc va cedint al budisme tibetà, el xamanisme continua practicant-se. Els kazakhs de Mongòlia occidental i alguns pobles turcs al país s’adhereixen tradicionalment a l’Islam. 

Innocenci V (†1276 amb 52 anys), va ser el primer frare dominic elegit Papa, successor de Gregori X i al seu breu pontificat va estendre el cristianisme a Mongòlia, batejant als 3 ambaixadors que li enviés Gengis Khan. Urbà V (†1370 amb 60 anys), beat, Papa a Avignon sent monjo benedictí, va emprendre un alte cop l’evangelització de Mongòlia, a més de Bulgària, Ucraïna, Bòsnia, Albània i Lituània, amb l’ajuda dels frares franciscans i dominics. 

Durant el segle xx, el govern comunista va reprimir les pràctiques religioses i va tancar gairebé els més de 700 monestirs budistes a Mongòlia i va matar al menys a 30.000 persones, de las quals 18.000 eren lames. El nombre de monjos budistes es va reduir de 100.000 en 1924 a 110 en 1990. 

La caiguda del comunisme al 1991 va restaurar la pràctica pública de les religions i segons el grup de missioners cristians, Baranabas Fund, el nombre de cristians va aumentar de només quatre en 1989 al voltant de 40.000 a partir del 2008 i al 2003, un missioner de les Filipines va ser nomenat el primer bisbe catòlic a Mongòlia.

A Joan Pau II, en 2003, se li va plantejar la possibilitat d’anar a inaugurar la catedral catòlica de Ulan Bator, la capital mongola però no es va arribar a fer. Al maig de 2010 Benet XVI va rebre al Vaticà al ambaixador plenipotenciari quan celebraven el 20è aniv de la instauració de la democràcia a Mongòlia  i manifestant l’agraïment pel suport del govern per garantir la llibertat religiosa. 

Al àngelus del 27 d’agost, una setmana abans del viatge, Francesc demana oracions pels fruïts que puguin haver per la seva visita pastoral a aquest país que reconeix és un petit poble de Déu ja que tan sols son uns 1.500 fidels, 5 esglésies i la catedral.

A PORTUGAL

A la JMJ del 1 al 6 d’agost del 2023

Francesc viatja a la República portuguesa para assistir a la JMJ a Portugal, nom que sembla provenir de Porto ja que a l’antigor romana es deia Porto Galliae perquè recalaven habitualment allà els de les Galies. En 1143 va aconseguir la seva independència del Regne de Lleó amb el tractat de Zamora i l’aprovació del papa Alexandre III amb la Bula “Manifestis probatus” de 1179. Després va haver-hi les topades amb el Regne de Castella que negava la validesa del seu l’independentisme. 

La població es cristiana des del segle VIII, quan el Concili de Braga de 561 va decretar el cristianisme com a religió oficial. Eran temps de sant Martí Dumio (†580 amb 65 anys) tingut per apòstol dels suevos, amb capital a Braga, un poble indomable i el terror de Roma, que va assolar Europa des del Rhin al Miño, extenent-se per Galícia i Portugal fins conquerir Sevilla a la Bética. Martí era oriünd de Panònia, Hongria i va emigrar a Galícia per cristianitzar als seus compatriotes els suevos que procedien de Panònia. A “finis terrae” va ser alhora bisbe i abat del monestir de Dumio que va fundar. Jordi és Patró de Portugal com ho és també de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Geòrgia, Gènova i dels “boys scouts”. 

El santoral o Martirologi romà recull bona quantitat de sants i beats portuguesos al llarg de la Història. Irene (†653), era una noble portuguesa, tan bella com pietosa, a qui el jove Britaldo, prendat d’ella li va demanar matrimoni però ho  va rebutjar. El joven ho va acceptar però poc després, Remigi, mestre d’Irene, que va intentar seduir-la, va anar correns a contar al jove que Irene aviat seria mare. Aquest, boig de ràbia, la va matar al sortir de l’església i va llençar el seu cos al riu. La van trobar a la riba del Tajo, devant la vila de Scalabis que des de llavors es anomenada Santarem (Santa Irene).

Senorina (†980) és una portuguesa parenta del bisbe sant Rosendo, educada per la seva tia Gudina, abadessa de Vieira, a la que va succeir. Després va fundar a Braga el monestir de Basto. Rosendo (†977 amb 70 anys) era nebot del rei Ordoño II, fill del comte Gutiérrez Méndez de Celanoya, i va ser benedictí nombrat bisbe amb 18 anys per succeir al seu oncle Sabarico a la seu de Mondoñedo.

Sancha de Portugal (†1229), beata, era filla del rei Sancho I de Portugal, germana de les beates Teresa i Mafalda. No va voler casar-se, es va retirar a Jerabrica on va acollir als primers franciscans i després va fundar el monestir de Cellis on va morir. Teresa (†1250) va ser esposa del rei Alfons IX de Lleó, germana de Sancha, filles de Sancho I de Portugal i netes de Ramon Berenguer. El matrimoni, amb tres fills, va ser declarat nul (1196) per impediment de consanguinitat. Va tornar a Coïmbra on va restaurar un antic monestir i va establir una comunitat cistercenca on va ingressar. Mafalda (†1257 amb 73 anys), beata, germana de Teresa i també filla del rei Sancho I de Portugal, va ser esposa del rei Enric I de Castella encara que el matrimoni també fou anulat per parentiu i així va poder ser monja. Va introduir l’observança cistercenca al seu monestir d’Arouca.

Gonzal d’Amarante (†1259 amb 70 anys), beat, va ser un portugués, eremita i alhora bisbe i abat que se’n va anar 8 anys de peregrinació a Terra Santa. A la tornada, el nou abat, el seu nebot, havia deixat de ser pastor i era llop i així Gonzal es va retirar a una ermita. Després es va fer dominic i al final de la seva vida va demanar permis per viure un altre cop en una ermita, on era visitat per multitud de persones que, atretes per la seva fama de santedat, anaven a demanar-ne la seva intercesió i els seus consells. Va tenir moltes aparicions de Maria i en les seves mans va morir. Hi ha moltes històries sobre els balls i festes que organitzava perquè les noies trobessint marit i per aixó és Patró dels que busquen bon cònjuge.

Pere de Guardao (†1505) era un portugués, franciscà cuiner al convent de Madeira. Isabel (†1336 amb 66 anys) era filla de Constança i Pere III d’Aragó, neta de Jaume I “el Conqueridor” i naboda-neta de sta Isabel d’Hongria. Durant la seva infància a València va tenir com a tutora a la seva tia l’Emperatriu Constança de Grècia. Casada als 15 anys amb el rei Denís de Portugal, que era mal educat i infidel, i amb qui va tenir 2 fills, Alfons i Constant, futura reina de Castella. Els fills bastards no van fer més que exercitar la seva paciència i fidelitat, sempre sembradora de pau entre els seus. Va viure com a Terciària franciscana i una volta viuda es va retirar els últims 11 anys al convent que havia fundat.

Joan de Déu (†1550 amb 55 anys) és un portuguès que durant 40 anys va fer de tot: pastor, llaurador, militar de Carles V, bracer, venedor de llibres, però a Granada va sentir predicar a Joan d’Àvila i es va quedar trastornat. Es va fer el boig, va ser tingut per boig, la boigeria cristiana de deixar-ho tot per haver trobat el tresor que és Crist i els malalts. Fou evocat per Erasm de Rotterdam a l’«elogi de la boigeria». Al 1537 va fundar a Granada l’Ordre Hospitalaria de sant Joan de Déu (OH), una de les Òrdres laïcals més antigues a l’Èsglésia. Té la finalitat d’assistir corporal i espiritualment als malalts. Com és una Ordre laïcal, la majoria dels seus membres són “germans”, laïcs,  però l’Ordre té la facultat de contar amb els clergues necessàris per l’assistència espiritual dels malalts i de les seves propies comunitats.

Nuño de santa Maria Alvares Pereira (†1431 amb 71 anys), és un noble portugués, fill del gran Prior de l’Ordre Hospitalaria de sant Juan. Va ser un gran militar amb una potent espasa que es conserva i que porta a la creu una flor de lis i el nom de Maria. Era cap militar i al 1385 va vèncer l’invasió castellana a la batalla de Valverde. Amb la seva generositat va contribuir a la construcció de molts temples i convents i, un cop viudo, va ingresar carmelita a Lisboa prenent el nom de fra Nuño de santa María. Va ser canonitzat al 2009 per Benet XVI.

Màrtirs a Brasil són 40 jesuïtes, màrtirs al 1570, d’ells 32 portuguesos, tots joves universitaris que navegaven com missioners a Amèrica; el seu vaixell fou asaltat per pirates enemics de la fe i van ser llançats al mar a cop d’espasa i llança; només es va salvar el cuiner que els pirates es reservaren pel seu servei. 

La Verge de Fàtima es va aparèixer al 1917, del 13 de maig al 13 d’octubre, a Llucia, Francesc i Jacinta, tres pastorets portuguesos de Leyria, a 130 km de Lisboa i 800 mts d’altura. Francesc volava al cel dos anys després i de seguida Jacinta amb 10, tal com els havia anunciat Maria. Llucia moria al 2005 amb 97 anys, després d’una llarga vida com a monja de les dorotees d’Oport que mai no va sortir de la clausura i allí se li apareguè Maria 4 anys després d’ingresar al convent i li va comunicar la Gran Promesa dels cinc primers dissabtes i al 2023 ha sigut celebrat el 98º aniv d’alló. Les seves restes es van traslladar el 19-II-2006 de Coimbra a Fàtima, posades al costat de les de Francesc i Jacinta. En 2010 va estar Benet XVI amb motiu del 10è aniv de la beatificació de Jacinta i Francesc i a la homilia de la Missa celebrada a Terreiro do Paço va comentar que “Portugal s’ha guanyat un lloc gloriós entre les nacions pel servei prestat a la difusió de la fe: a les cinc parts del món, hi ha Esglésies particulars nascudes gràcies a l’acció missionera portuguesa”.

Antoni de Padua (†1231 amb 36 anys) va nèixer a Lisboa i als 27 anys es va fer franciscà que volia anar a convertir infidels a Àfrica mogut al veure els cadàvers de 5 franciscans martiritzats en Marrakesh, els cosos dels quals havien sigut traslladats a Portugal. Eren Adyuto, Otó (sacerdot), Bernat de Calvi i Pere de Sangemini (diàca), decapitats pel sultá amb la seva cimitarra. Havien sigut enviats per Francesc d’Asís a Al-Andalus i a Al-Magrib. Benet XVI (Aud Gral 10-II-2010) va recordar d’Antoni, entre altres coses, que la seva predicació, davant la manca de sensibilitat dels cristians de llavors amb els pobres, anava encaminada a sensibilitzar-los.

Bartolomeu Fernandes dos Màrtirs (†1590 amb 76 anys), canonitzat al 2019, va nèixer a Lisboa. Era dominic, bisbe de Braga que va participar al Concili de Trento. Fou elegit per organitzar l’Índex de llibres prohibits. Era partidari de fer la correcció fraterna en secret als heretges en comptes d’enviar-los al Sant Ofici. Va ser acceptada la seva renúncia de bisbe per tornar al seu convent.

Verísim, Màxima i Julia eren germanes a Lisboa, màrtirs amb Dioclecià. Epitaci i Basileu van ser sacerdots a Braga i màrtirs. Pere va ser el primer bisbe de Braga, mártir i Ovidi va ser també bisbe de Braga al segle II, i qui va batejar a santa Librada i a les seves 8 germanes nascudes al mateix part. Girald (†1109) fou un altre bisbe de Braga i va morir de visita pastoral a Bornos, lloc llunyà de la seva seu. Era monjo cluniacenc francès portat a Toledo pel bisbe d’aquella seu perquè el va nomenar director del cor de la catedral.

FRANCESC A HONGRIA

28 – 30 Abril 2023

Hongria és un dels 27 països que conformen l’Unió Europea i és un territori pel que han passat o s’han instal.lat molts pobles des de l’antigitat, com els celtes, els romans, els huns, els eslaus, els gépits i els àvars. El gran príncep Árpàd (845-907 amb 62 anys) va fundar Hongria al segle ix. El seu besnét Esteve I va accedir al tron l’any 1000 i va convertir el país al cristianisme. Després de la derrota magiar a la batalla de Mohács fent front als otomans, gran part d’Hongria es va integrar a l’Imperi otomà durant 150 anys (1541-1699). Després Hongria es va integrar als dominis dels Habsburg i més tard va formar part de l’Imperi austríac, dins del qual va obtenir autonomia des de 1867. 

Al final de la 1GM va haver de signar el Tractac de Trianon que li va suposar la perdua de més de dos terços del seu territori. A la 2GM el país va lluitar al bàndol del anomenat «Eix» i també va patir importants pèrdues materials i humanes. Entre 1947 i 1989 Hongria va estar regida per un govern socialista, un període en què va ser el centre de l’atenció mundial per la Revolució de 1956 i per la pionera obertura de la seva frontera amb Àustria en 1989, fet que va accelerar el col.lapse del Bloc comunista. Des de 1989 és una República parlamentaria i és un destí turístic important, doncs atrau més de deu milions de visitants cada any. 

Ntra Sra «Alba Real» és la Patrona de Hongria, venerada al santuari marià fundat pel rei sant Esteve. Al final de la dominació turca, a Hongria hi havia més de 100 santuaris marians, un d’ells Mariapócs, a la diòcesi de ritu bizantì. Joan Pau-II va fer una referència a aquest santuari (àngelus, 14-VIII-1988) l’Any marià en que solia anar mentalment per tots els santuaris del món fent «peregrinacions ideals» que deia ell. I va recordar que els ulls de l’imatge van plorar durant una celebració eucarística. L’Emperador Leopold es va portar l’imatge a Viena i mai més es va retornar a la seva aldea originaria; es va donar una copia que en 1715 va tornar a plorar i lo mateix en 1905. 

Sant Esteve (†1038 amb 63 anys) era rei hongarès, cap dels magyars, tribu d’origen asiàtic assentada al Danubi. Casat amb Gisela de Baviera, beata, filla de sant Enric l’Emperador i en segones nupcies amb Adelaida de Polònia qui li va ajudar a ser batejat amb el fill Vaik. El Papa Silvestre II el va coronar al Nadal de l’any 1000 i li va concedir poders per crear bisbats i nomenar dignataris, unint l’Estat i l’Església. Va morir a Buda. 

Santa Margarida (†1270 amb 28 anys) era hongaresa, filla del rei Bela IV i Maria de Lascaris, al nèixer va ser oferida a Déu pels seus pares demanant l’alliberament d’Hongria dels tàrtars que l’assolaven. Va profesar com dominica i amb 20 anys es va traslladar amb altres al monestir acabat de construir pel seu pare a l’illa del Danubi. Germana de ss Yolanda i Cunegunda, va ser canonitzada per Pius XII en 1943. 

Santa Isabel d’Hongria (†1231 amb 24 anys) va ser exemplar esposa i mare i un cop viuda es va fer terciària franciscana. La seva filla Gertrudis, abadessa, és beata. Isabel fou expulsada del seu castell per l’usurpador, el seu cunyat, i va estar vivint com podia, filant i cosint, acompanyada per 2 donzelles. Feia servir el mant (l’únic que li quedava) que li va regalar sant Francesc. Va practicar l’amor preferencial amb els humils i atribulats. Els últims 3 anys va viure a l’hospital que havia fundat, curant, sirvint, fent els treballs més repugnants i assistint a moribunds. En el 7é centenari (juliol 2007) del seu naixement, Benet XVI va escriure una carta al Primat d’Hongria manifestant que és un espléndid testimoni per moltíssimes persones, fins i tot no cristianes, a tota Europa. 

Sant Pere Tomàs (†1366 amb 61 anys) va ser un frare carmelita, Nunci a Hongria i Patriarca de Constantinoble. Va lluitar amb l’espasa i la ploma contra els infidels i contra els bizantins. Es diu que mentre era Procurador General de l’Ordre Carmelita, cap al 1351, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va prometre la perpetuïtat de l’Ordre. Fou cofundador de la facultad de Teologia a l’Universitat de Bolonya. 

Verge de les llàgrimes

A la Catedral de Gyor a Hongria està actualment la miraculosa pintura, una imatge anomenada “Verge de les llàgrimes”, on la va portar el bisbe de Clonfert, obligat a fugir d’Irlanda per la persecució dels anglesos liderats per Oliver Cromwell. A l’església irlandesa dedicada a sant Patrici, en 1697 va plorar (com la de Siracusa) durant 3 hores. L’advocació original era «Consol dels afligits». A Hongria va tornar a plorar llàgrimes i sang durant una Missa i molts van poder veure el miracle, sacerdots i laics, alguns luterans, calvinistes i un rabí d’una sinagoga jueva. En 1947, en el 250è aniversari, es calcula que va haver uns 100 mil pelegrins per venerar l’imatge. Joan Pau II la va visitar en el seu viatge pastoral en 1991 i va comentar la seva alegria pel recient restabliment de les relacions diplomàtiques entre la Santa Seu i Hongria. Les hongareses ciutats de Kaposvár i Miskolc tenen la catedral dedicada a l’Assumpció de Maria al cel en cos i ánima. 

Els radicals fraticelli

Sant Joan de Capestrano (†1456 amb 70 anys) era un frare franciscà que va reunir un gran exércit a Hongria per derrotar als turcs que volien prendre Belgrad i va lluitar per sometre als fraticelli, branca contestataria dels franciscans, enfrontats amb els “observants” i com anaven vestits com sant Francesc amb hàbit gris, els “bons” van canviar l`habit per portar-lo marró. Joan era molt vanidós i va voler vèncer aquest vici cavalcant una temporada en un pobre ase i assegut del revés, amb un barret de paper que portava rotulat “soc un miserable pecador”. Per descomptat no passava desapercebut i la gent le llençava escombraries i li xiulava. El seu zel intransigent segueix molt criticat, com ho va ser durant la seva estada a Bohèmia on va lluitar contra els husites, els seguidors de Joan Hus que demanava combregar amb les dos espécies i va ser cremat a la foguera. Va morir de la pesta que assolava el campament militar hongarés.

Benet XVI no va viatjar a aquest país però durant el seu ministeri petrí va fer prou vegades referències aprofitant esdeveniments hungaresos. Al mòn esportiu tenen molta consideració pels seus èxits al waterpolo, natació, esgrima, futbol, atletisme, handbol, etc. 

El lema del viatge pastoral de Francesc es “Crist és el nostre futur” i primordialment vol estar amb joves, emigrants i membres de l’Església local. És un país amb sense religió oficial i un 39% de població católica.

FRANCESC AL CONGO I SUDÀN

31 Gener - 5 Febrer 2023

     

Francesc viatja al Congo i al Sudan des de avui, 31 de gener, al 5 de febrer, viatge ajornat pels problemes del genoll del Papa ja que el seu metge s’ho havia prohibit. 

La República Democràtica del Congo, amb la capital a Kinsasa, és un dels 54 països que hi ha a Àfrica i és l’oficialment francòfon més poblat del planeta. El seu origen es remonta al segle XV amb l’arribada dels primers migrants bantus. El rei Leopold II de Bèlgica va iniciar una brutal colonització que va deixar entre 5 i 10 milions d’homes, dones i nens assessinats. En 1960 va aconseguir l’independència, es va anomenar Zaire sota l’ègida del dictador Mobutu Sese Seko qui va arruïnar l’Economia del país. Quan va caure es va iniciar una guerra civil que va degenerar en conflicte continental fent necessaria l’intervenció de la ONU i va deixar uns 4 milions de morts. Avui dia el cristianisme és la religió majoritària doncs són un 80% dels habitants.

 

El Sudan és una República amb capital a Khartum que al nord comparteix frontera amb Egipte i el Nilo ho creua tot de sud a nord. En 2011 es va separar el sud formant la República del Sudan del Sud. La seva població procedeix d’africans de llengua nilo-sahariana i de migrants de la península aràbiga. Es diu que el 70% de la població que antigament era animista, avui dia és cristiana degut, entre altres causes, al treball evangelitzador de Daniel Comboni.

 

En 2018, el 23F era divendres de la primera setmana de Quaresma i Francesc va convocar Jornada especial d’oració i dejuni per la pau davant els tràgics conflictes prolongats en diferents llocs del món, de manera especial “per la població de la República Democràtica del Congo i del Sudan del Sud (…) Com en ocassions anteriors semblants –va dir el Papa Bergoglio– invito també als germans i germanes no catòlics i no cristians a unir-se a aquesta iniciativa en la modalitat que considerin més oportuna”. 

En 2019 missions salesianes van dir que Àfrica té 54 països, més de 2.000 llengües i més de 1.200 milions de persones. Un continent ple de riquesa i de persones que treballen per canviar el seu futur. Un continent que no podem reduir-ho a guerres, fam i infermetats. ACNUR va informar que en 2019 miliones de vides corrien perill a causa d’una fam declarada al Sudan del Sud. La seva població fuig espantada a altres països, com Nigèria i Somàlia, demanant menjar per no defallir. Les tases de desnutrició superen, en alguns casos, el 75%. 

A l’Àfrica subsahariana hi ha quasi uns 30 miliones d’infectats pel VIH, dels que el 60% són dones. 

Daniel Comboni († 1881 amb 50 anys), canonitzat per Joan Pau II en 2003, va ser el primer bisbe d’Àfrica Central, veu profètica que va anunciar a tota l’Església, sobre tot a Europa, que havia arribat l’hora de evangelitzar els pobles d’Àfrica. Va participar com a teòleg al Concili Vaticà I. Va fundar una colònia antiesclavista i la seva primera missió a Àfrica “per regenerar Àfrica a través d’Àfrica” amb els que serien anomenats els combonians i les combonianes. Va morir en Khartum on va compençar la seva obra evangelitzadora que no pas ha mort. 

Josefina Bakhita († 1947 amb 74 anys), canonitzada per Joan Pau II en 2001, fou venuda i revenuda moltes vegades als mercats sudanesos d’El Obeid i de Khartum, va patir les humiliacions i sufriments físics i morals de l’esclavitud. Comprada pel Consul italià, al dia següent no manifestava cap mala actitud o enuig i va fruir d’un clima d’afabilitat i cortesia, tot i que enyorava la seva família. El consul va haver de tornar a Itàlia i amb ell va anar Josefina. El 9 de gener de 1890 va rebre els Sagraments de l’iniciació cristiana i cantava per dins l’alegria de ser filla de Déu. Després va ingressar al Institut canosià de Sta Magdalena. A Schio (Vicenza, Itàlia), ond va viure molts anys, tothom l’anomena encara «la nostra Mare morena».

FRANCESC A BARHEIN

Del 3 al 6 novembre

Francesc, tot i no estar encara ben recuperat del genoll, fa el seu 39è viatge apostòlic de tres dies al Regne de Barheim buscant aliats per la fraternitat interreligiosa. És la 58a nació visitada pel Papa que des de 2002 és una monarquia hereditària, un país amb més de 30 illes, a la costa oest del golf pèrsic. Els seus habitants van ser els primers en convertir-se a l’Islam el 628 dC i el 2011 va començar una rebel.lió inspirada en la “primavera àrab” entre els xiïtes que són majoria i anti sunnites. Per enfortir el diàleg amb l’Islam, Francesc mantindrà un encontre amb el Consell musulmà d’ancians a la mesquita del palau reial y a més amb Ahmad al Tayyeb, gran Iman d’Al Azhar, l’institució més prestigiosa de l’Islam sunnita. 

L’Emir Hamad Al Khalifa és ara el Rei que va succeir al seu pare Isa Al Khalifa el 1999, i va introduir àmplies reformes i va garantir l’aplicació dels drets humans. La revolució iraniana de 1979 va repercutir aquí a l’any següent i el 81 es va constituir el clandestí «Fron per a l’alliberament Nacional» i l’Iran va reivindicar algunes illes per la qual cosa l’Emirat va signar un acord de defensa amb l’Aràbia saudita. En 1996 el govern va detindre a 29 persones acusades de promoure la República islàmica i es va acusar a l’Iran de ser el seu promotor. En 2011-12 es van fer les rebel.lions que reclamen el final de la monarquia junt a exigir més llibertat política i respectar els drets humans. 

Catedral, obra de Kiko Argüello

A Bahrein se celebra anualment la cursa de F1 i el món cristià aquí té la seva història des dels inicis del cristianisme i avui dia, el dia 10-XII és l’aniversari de la consagració en 2021 de la catedral de «Ntr Sra de Arabia» que el dia anterior va tenir l’inauguració civil amb l’assistència del Rei de Bahrein que va regalar el solar de 9.000 mts². El 19 de maig de 2014 va visitar al Papa Francesc al Vaticà i li va regalar una maqueta de la catedral en construcció i el 2021 el va invitar a viatjar al seu país. 

Entre el rastre dels cristians cal recordar a Bartomeu o Natanael, un dels dotze apòstols, qui per uns va predicar a l’Índia arribant a traduir al hindú l’Evangeli de Mateu però segons altres, va anar a Etiòpia i Aràbia i segons un tercer grup, va morir màrtir escorxat a Armènia. 

Cosme i Damiàn, eren laics Una tradició diu que eran d’Aràbia, on van apendre la Medicina. Tots dos sembla que curaven sense cobrar res pels seus serveis i van ser martiritzats amb els seus germans Antimo, Leonci i Euprepi el 297. S’els té com a Patrons de metges, farmacèutics i cirugians. 

Es pot afirmar que en tot l’Orient de l’Imperi romà la persecució de Dioclecià duran 21 anys (284-305) es va encegar en un aferrissat combat contra els cristians a Aràbia, Palestina, Fenícia, Mesopotàmia, La Cilícia, Galàcia, el Ponto, Paflagonia, Capadòcia i altres regions de l’Àsia proconsular. 

Eugeni i Macari van ser sacerdots a Aràbia, màrtirs amb Julià “l’apòstata”, quan anaven camí de Pèrsia. Ciril, Aquila, Pere, Domicià, Rufo, Menandro, Zenón i Zenas (el seu esclau) van ser martiritzats a Filadèlfia d’Aràbia. 

Asteri (†362) va ser un bisbe de Petra, ahir Aràbia, avui Jordània, i era arrianista fins el Sínode de Sàrdica (Sofia) el 347 i des de llavors es va dedicar a desemmascarar als seus antics correligionaris. Constanci ho va desterrar al desert de Líbia. 

Panteno era un baró apostòlic d’Alexandria, pare de l’Església del s. III que abans havia sigut un estoic però va acabar apasionat per la Paraula de Déu i va ser missioner a l’Orient (Índia o Aràbia). Després va ser director de l’escola d’Alexandría i el seu ensenyament va ser oral així que no va deixar res escrit.

Aretes, príncep àrab, i 348 comp., són màrtirs a Yemen el 523 pel tirà rei jueu Dunaan. Eren etíops migrats d’Axum que van travessar el Mar Roig e i van imposar el seu domini a Aràbia sobre jueus i àrabs. Alguns martirologis diuen que van ser 4.299 els màrtirs haguts aleshores. 

Dionís (†265 amb 95 anys), va ser Patriarca d’Alexandria i anomenat “el gran” per sant Basili i altres SSPP i sant Atanasi li diu “doctor”. Era fill de família principal de l’Aràbia Feliç.

FRANCESC A KAZAKHSTAN

13-15 setembre 2022

El Papa Francesc viatge a Kazakhstan per participar al VII Congrés Mundial de Líders de Religions Mundials i Tradicionals que es celebra a Nur-Sultan del 13 al 15 de setembre.

Al setembre de 2001 va estar Joan Pau II quan visitava també Armenia. A Kazakhstan va aterrar a Astana on va dir ser “capital d’aquest noble i vast país, situat al cor del territori euroasiàtic que ha donat origen a un Estat multiètnic, hereu de seculars i múltiples tradicions espirituals i culturals. Va aconseguir l’independència en 1991 (16-XII). Al vostre país, un dels més extensos del món, conviuen actualment ciutadans de més de cent nacionalitats i etnies, a las quals la Constitució de la República garantitza els mateixos drets i les mateixes llibertats. L’esperit d’obertura i col.laboració forma part de la vostra tradició, perquè des de sempre Kazakhstan és terra d’encuentre i convivència entre tradicions i cultures diferents. aixó ha donat origen a significatives formes culturals, expressades en originals realizacions artístiques, així com en una florent tradició literaria”. 

Aquest país limita al nord i a l’oest amb Rússia i a l’est amb la Xina on són les minories principals. A l’any 1991 va decidir la clausura del polígon nuclear de Semipalatinsk i va proclamar la renuncia unilateral a l’armament nuclear i l’adhesió a l’Acord per a la prohibició total dels experiments atòmics per la convicció de que les qüestions controvertides no s’han de resoldre amb les armes sinó amb la negociació i el diàleg. 

Joan Pau II allà va dir també que “contemplo amb admiració ciutats, antigament importants centres de cultura i comerç, (on) van vivure il.lustres personalitats de la Ciència, de l’art i de la história, des de Abu Nasr al-Farabi, que va fer que Europa redescobrís a Aristòtil, fins el conegut pensador i poeta Abai Kunanbai. aquest que es va formar a l’escola dels monjos ortodoxos, va conèixer també el món occidental i va apreciar el seu patrimoni de pensament. Tan mateix solia repetir: «Occident s’ha convertit en el meu Orient», posant de relleu que el contacte amb altres moviments culturals havia despertat en ell l’amor a la seva pròpia cultura”. I també va dir que “conec la vostra história. Conec els sufriments que heu patit molts de vosaltres, quan el règim totalitari anterior us va arrencar de la vostra terra d’origen i us va deportar”

Quan al s. XIII van dominar els mongols, es va establir el Kanato kazakh i al s. XV és quan va aparèixer l’identitat kazakha i el seu idioma i al IX-1991 va declarar la seva independència de la antiga URSS. Avui els kazakhs representen el 68,5% de la població i els russos el 18,8%, amb una rica varietat d’altres grups, els tàrtars (1,1%), ucranïnesos (1,4%), uzbeks (3,2%), uigurs(1,4%), àzerís, bielorrusos, bielorrusos, polacs i lituans. El 70% de la població és musulmana, un 26% cristiana ortodoxa oriental i un 0,2% budista. 

Al març de 2019 Benet XVI, com a Papa emèrit, va rebre a la seva residencia al jardins vaticans als bisbes de Kazahkstan amb motiu de anar a Roma en la seva visita ad limina amb Francesc. Al setembre de 2012 va enviar al card Sodano com llegat pontifici per la dedicació de la catedral kazakha a Karaganda. 

Kazakhstan té uns 48.000 llacs grans i petits, la majoria salats. El més gran és el Mar Caspio i el segón és el Mar d’Aral, que està en perill d’assecar-se des de 1975 per l’abocament de grans cantitats d’aigua per al cultiu del cotó durant anys. El llac Baljash té 620 quilòmetres de longitud sent l’únic llac del món amb meitat d’aigua dolça i meitat salada. 

El futbol és l’esport més popular i té seleccions nacionals masculina i femenina, així com les de futbol sala. La selecció de futbol fins ara no ha participat en cap competició internacional. El ciclista més famós és Aleksandre Vinokúrov, campeó olímpic de fons a la carretera a Londres 2012 i és conegut el tenista Mijail Kukuhskin, entre altres molts i moltes esportistes.