EL PAPA A CORCEGA

15 - Dic - 2024

Aceptando una invitación de las autoridades civiles y eclesiásticas, su tercera visita a territorio francés tras Estrasburgo en 2014 y Marsella en 2023. 

La ocupación humana de la isla data de unos 10.000 aC Tras el proceso colonizador de los antiguos griegos — y una fugaz etapa de ocupación etrusca— fue ocupada por el Imperio romano en la época de la República, convirtiéndose junto a Cerdeña en una provincia más del imperio. Córcega sufrió las invasiones vándalas y formó parte del Imperio romano de oriente en 550 y del reino lombardo en el siglo VIII. En época medieval la isla formó parte de la Corona de Aragón, desde 1325 hasta que fue integrada a la República de Génova en 1447 que, desde hacía años mantenía un contencioso con Pisa para hacerse con la isla. Hoy es territorio francés desde 1768. 

En el censo de 2018, solo el 55,7% de los residentes corsos había nacido en Córcega, mientras que el 29,8% había nacido en Francia continental, el 0,3% en ultramar, el 4,2% en el extranjero (incluidos los pieds-noirs) y el 9,9% eran inmigrantes, la mayoría procedentes del Magreb (en particular de Marruecos el 29,1%) y del sur de Europa (en particular Portugal 24% e Italia 12,4%. 

Julia, virgen, mártir. Patrona de Córcega. Para unos, era una del grupo de cartaginesas que un tratante de esclavas iba a vender a la Galia pero fue robada en la isla donde sufrió el martirio por negarse a sacrificar a los dioses.

Alejandro Mª Sauli (†1592 con 57 años). Sacerdote barnabita milanés, obispo de Aleria y Pavía que evangelizó la diócesis de Sauli en la isla de Córcega. Era amigo de Felipe Neri. Con 34 años fue el superior (6º) general de su Congregación. Se le llama "ángel protector y apóstol de Córcega". 

Devota, virgen, mártir en Córcega o en Niza con Diocleciano. Patrona del principado de Mónaco.

El Papa a Luxemburg i Bèlgica

26-29 setembre 2024

                                 

Francesc ha acceptat l’invitació dels respectius caps d’Estat i de les autoritats eclesiàstiques per visitar ambdós països. El viatge entra en el marc del 600è aniversari de la fundació de la Universitat de Lovaina, fundada el 1425. 

El viatge comença amb una visita de vuit hores a Luxemburg i es reuneix amb el gran duc, les autoritats i amb la comunitat catòlica a la Catedral de Nostra Senyora. A la nit arriba a Brussel.les per una visita de tres dies durant la qual es rebut pel rei Felip de Bèlgica al Castell de Laeken, i es reuneix amb les autoritats, el clergat a la Basílica del Sagrat Cor i també amb diverses universitats catòliques del país. Dels 451.000 habitants de Luxemburg, més del 86% són catòlics. 

Al Martirologi o Santoral romà hi ha santa Cunegunda de Luxemburg, esposa del Emperador Enric II (†1024 amb 51 anys) del qual alguns critiquen la seva política de comprometre la llibertat de l’Església, tant per servir-se’n d’ella pel seus fins polítics com ajudant-la i afavorint-la. El Papa Bonifaci VIII els va coronar a Roma el 14 de febrer de 1014. Ntra Sra de la Consolació es la Patrona de Luxemburg, així com de Turín i del Piamonte i que es venera des del s. IV i n¡hi han 400 temples, 20 monestirs, nombrosos pobles, plaçes i carrés a ella dedicats. És consol dels afligits des de que el país era desolat després de la guerra dels 30 anys, les plagues i la fam. L’imatge és a la catedral. Mª Rosa (Mª dels Dolors) Molas i Vallvé, de Reus (†1876 amb 61 anys), va fundar una Congregació religiosa amb aquesta advocació. Joan Pau II, al canonitzar-la el 1988, va dir que “ha anunciat al món la misericòrdia del Pare (…) un missatge de consolació i d’esperança". 

Entre els cristians belgues destacables segons el santoral vaticà ens trobem que el Papa Urbà IV va fer extensiva a tota l’Església la festa belga del Corpus el 8-IX-1264. Tenia llavors la cort a Orbieto, prop de Bolsena on es va produir el miracle de la Sagrada Forma que va regalimar i xopar els corporals amb sang de Crist a la basílica de santa Cristina, mentre celebrava Missa un sacerdot turmentat per dubtes de fe. El Papa va encarregar a Tomàs d’Aquino i a Bonaventura que componguessin els textos litúrgics. Mentre es llegia en veu alta els de l’Aquinate, Bonaventura va anar trencant els seus papers. 

Juliana de Mont Cornillón o de Lieja (†1258 amb 66 anys), belga, monja agustina, abadessa e instrument de Déu per fomentar la devoció eucarística del Corpus. Benet XVI va parlar d’ella (Aud Gral 17-XI-2010) recordant que Lieja era un “cenacle eucarístic” doncs hi havia grups femenins de dones que vivien juntes, dedicades al cult eucarístic y a la comunió freqüent.

Julia Billiard (†1816 amb 65 anys), belga que fundà les “Germanes de Ntra Sra” dedicades a l’educació de joves i a la formació de profesors. Al final de l’etapa del Terror i amb la persecució tenia obstacles per desenvolupar la seva Congregació a la diócesi de Amiens i el mateix bisbe li va demanar que se n’anés i a Namur va prosperar ràpidament. Fou canonitzada per Pau VI en 1969. 

Damià de Molokai (†1899 amb 59 anys), Jozef Veuster, belga, era religiós dels Sts Cors de Jesús i Maria que va poder realitzar el somni de la seva vida d’anar de missioner. Va fer-ho suplint a un company malalt destinat a Hawai. A Honolulu fou ordenat sacerdot i va demanar anar a Molokai on s’enduien els leprosos. A la canonització per Benet XVI va asistir Audrey Toguchi, habitant de Hawai de 80 anys que va sanar de càncer de pulmó, cosa certificada com inexplicable pels científics i reconeguda pel Papa com un miracle atribuït a l’intercessió del pare Damià. 

No es preveu pel moment cap encontre oficial de Francesc amb alts càrrecs de les institucions europees. Diumenge al matí presidirà una gran Eucaristia a l’aire lliure a l’estadi «Rei Balduino» on s’espere l’assistència de 35.000 persones. 

L’última visita papal va ser de Joan Pau II el 1995 visitant Brussel.les per la beatificació del pare Damià. Ja havia estat el 1985 de visita pastoral.

El PAPA A OCEANIA (2-13 set)

Papua Nova Guinea, Timor i Indonèsia

El papa Francesc va de visita pastoral a Papua Nova Guinea, a Timor i a Indonèsia a on volia anar el 2020 però la pandemia del covid-19 ho va impedir. Hauria estat el segon Papa en fer-lo, després de Joan Pau II el maig de 1989, quan també va visitar el que avui és Timor Oriental juntament amb Corea, l’illa Salomó i Tailàndia. Va tornar a Papua el 1995 per la beatificació de Peter To Rot, catequista i mártir el 1945 amb 33 anys. 

Papua és una monarquia parlamentària al nord d’Austràlia, a l’illa Nova Guinea i moltes més al voltant. S’han trobat restes arqueològiques de 60.000 anys aC. No hi ha més dades d’aquells temps fins el segle XIX amb la arribada allà dels navegants portuguesos i espanyols. Hi ha 836 llengües natives i una població que supera els 5 milions  d’habitants. Un terç de la població té creences indígenes i la resta és cristiana, un terç d’ells catòlics. 

Joan Pau II, a l’homilia de l’Eucaristia a Mount Hagen, pronunciada en pidgin, un dialecte de l’anglés parlat pels natdius de la regió, saludava als asistents pertanyents a molts grups diferents, amb diferents costums i idiomes i també als fills i filles de l’Església i en particular a vosaltres, fidels de la Montanya Hagen, que s’han dedicat especialment a la Santíssima Trinitat. I al comiat de l’Eucaristia va fer un acte de comanda a la Mare de Déu. 

Els "maristes"

Allí va fer una breu crònica històrica recordant que després del fracas dels primers intents d’evangelització, es va desenvolupar una activitat missionera ininterrumpuda des de finals del segle passat (XIX). Els missioners del Sagrat Cor van portar l’Evangeli a Nova Bretanya i a la costa sud de l’illa de Nova Guinea. Uns anys més tard, els pares “verbites” van comenzar a evangelitzar la costa nordest de Nova Guinea i els “maristes” a l’illa Bougainville.

 

D’aquestes àrees missioneres originals van surgir cinc vicariats apostòlics: Rabaul, Papua, Nova Guinea Oriental, Nova Guinea Central i les illes Salomó del Nord. El 1966 es va establir la jerarquia a Papua Nova Guinea, en reconeixement de la maduresa asolida per l’Església local. Avui hi ha quatre sucursals metropolitanes amb catorze diòcesis. Els cardenals electors a Oceania són a Papua John Ribat, MSC, n. 9-II-1957. A Timor Oriental Virgilio do Carmo da Silva, SDB, n. 27-XI-1967. A Indonèsia Ignatius Suharyo Hardjoatmotjo, n. 9-VII-1950. 

Amb ocasió de l’independència de Timor oriental, el Papa Wojtyla va escriure un missatge per als qui es disposaven a entrar al concert de les nacions lliures de la Terra i finalitza el missatge acudint a l’assistència divina i a l’intercessió de Maria Immaculada, a la que amb tanta estima invoqueu amb el títol de "Mare de Déu d’Aitara".

Indonèsia és una República amb més de 17 mil illes i uns 300 milions d’habitants. És el més poblat del món i el de més musulmans.

l'homo erectus

Les restes de l’homo erectus anomenat “home de Java” sugereix que fou habitat fa 2 milions d’anys. Des del segle VII dC va florir el poderós regne naval de Srivijaya com a resultat del comerç i les influències de l’hinduisme i del budisme importats. Els primers vestigis de poblacions musulmanes són del segle XIII al nord de Sumatra. Gradualment altres àrees indonesies van adoptar l’Islam, i des de finals del segle XVI és la religió dominant a Java  Sumatra. 

La invasió i l’ocupació japonesa durant la 2GM va acabar amb el domini neerlandès i va donar alé al moviment d’independència previament suprimit pels japonesos  i reconegut el 1949. L’inestabilitat política i econòmica, l’agitació social, la corrupció i el terrorisme han frenat el progrés. Tot i que les relacions entre diferents grups religiosos i ètnics són prou harmonioses, el descontament de varies minories i la violència continuen sent problems en algunes regions. 

El 1994 Joan Pau II va nomenar el primer cardenal indonesi al jesuïta Julius Riyadi Darmatmadja (n. 1934), arquebisbe a Jakarta i el 2010 Benet XVI va acceptar la seva renúncia per complir 75 anys. 

Concili Vaticà I

A Indonèsia, com a Itàlia, Panamà i Brasil hi són les “Esclaves del Sagrat Cor” fundades per la napolitana Caterina Volpicelli (+1894 amb 55 anys), quan l’invasió garibaldina, la persecució dels maçons i la dispersió dels jesuïtes que van ser alguns desafiaments per l’apostolat en aquell temps. Alhora es feia a Roma el Concili Vaticà I (1869 - 1870) mentre un grup d’anticlericals realitzava paral.lelament el "Anticoncili dels lliure pensadors". Va ser en aquest context en que Caterina va decidir començar la seva obra apostòlica amb dotze dones fundant les “Esclaues del Sagrat Cor”. Al morir, Lleó XIII va dir d’ella: “Ha mort una santa, una santa” i Benet XVI la va canonitzar l’abril de 2009. 

Francesc a Venècia

28-IV-2024

Francesc va a la capital del Vèneto i serà el quart Papa que visita aquesta ciutat italiana després de Pau VI el 1972, Joan Pau II el 1985 i Benet XVI el 2011. 

Venecia va ser fundada al segle v aprofitant la seva particular geografia que li donava protecció contra els atacs dels pobles germanics i es va anant independitzant paulatinament de l’Imperi romà d’Orient. Durant varis segles, constituida Ciutat-Estat, es va especialitzar en navegació i va desenvolupar un poder marítim que li permetia dominar el comerci mediterràni amb els regnes de la Xina i l’Índia. 

Fent una ullada al santoral es pot fer un resum de persones i esdeveniments aguts a Venècia durant la seva Història. Fausti i Jovita eren germans venecians que van ser màrtirs el 122 amb l’Emperador Adrià (117-137). Fausti era sacerdot i el seu germà Jovita diàca. El cacic de Lombardia volia quedar bé amb Adrià i quant va passar per els seus territoris els va acusar d’atemptar contra l’Imperi. La llegenda conta que van ser decapitats per negar-se a adorar al déu sol alhora que l’estatua es va polvoritzar dabant els presents. Després van ser llençats als lleons, osos i lleopars però mansament eren als seus peus i la gent va fugir espaordida. Adrià va voler rentabilitzar els prodigis i se’ls va endur en plan circenc per Milà i Nàpolsperò l’espectacle va servir perquè molts creieren en el Ressuscitat. El escarceller Calocero es va convertir i fou màrtir també como Afra que era l’esposa del cacic i pagana, batejada per sant Apoluni. 

Isidor va ser un laic màrtir a l’illa de Quío al Egeo en 251; era mariner de profesió i va ser llançat a un pou. Les seves relíquies es conserven a la catedral veneciana de sant Marc.

Veneri fou un sacerdot a qui Joan XXIII va anomenar Patró del golf venecià. Era ermitany a l’illa de Tino al golf de la Spezia al segle VII. 

Marc, evangelista, company d’apostolat de Pere de qui recull la seva doctrina en el seu evangeli. Des de 976 les seves relíquies “es van traslladar” a Venècia. Jueu de Jerusalem, helenitzat i també anomenat Joan, és potser el noi que va fugir de l’hort de les oliveres deixant anar el llançol que el cubria. Fill de Maria, la propietaria del Cenacle, també va acompanyar a Pau i Bernabé, el seu cosí, al primer viatge però els va deixar a Panfilia per tornar a Jerusalem. Pau no el va voler més però s’en va anar amb Bernabé a Xipre. Diu la tradició que va ser el primer bisbe d’Alexandria, a Egipte, i martiritzat allà el 68, l’any 8è de Neró. 

Vicent Fortunat (†600 amb 70 anys) va nèixer a Venècia, era trovador i al ser curat d’una greu oftalmia per sant Martí, va anar en peregrinació a Tours en senyal d’agraïment. Daquí va seguir a Poitiers per venerar les reliquies de sant Hilari i on va patir una crisi espiritual que va posar fi a la seva vida itinerant. Va fer amistat amb l’ex regna Radegunda i durant 30 anys va ser el almoiner del seu monestir. Va deixar escrits al menys 10 mil hexàmetres i va composar alguns himnos litúrgics com el Vexilla regis i el Pangue lingua. La mort li va sorprendre sent bisbe a Poitiers quasi 4 anys. 

Pere d’Urseolo (†987 amb 59 anys), era dux de Venècia, casat i amb un fill, piatós i recte. Sembla que amb 20 anys era el Comandant de la flota veneciana. És impossible saber fins a quin punt va estar involucrat en la revolta popular del 976 i l’assassinat del duc Pere Candiani IV. Sense avisar ningú, la nit de l’1 de setembre de 978, s’en va anar en secret i es va retirar al monestir de Cuxá de Perpignà, al Languedoc, dels monjos de sant Romuald. 

Pere Tomàs (†1366 amb 61 anys), carmelita, va ser Llegat a Venècia, Nunci a Hongria, bisbe de Patri i Lipari a Sicilia i Patriarca de Constantinoble. Va lluitar amb l’espasa i la ploma contra els infidels i contra els bizantins. Es diu que mentre era Procurador General de l’Ordre Carmelita, cap al 1351, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va prometre la perpetuïtat de l’Ordre. Fou cofundador de la facultad de Teologia a l’Universitat de Bolonya. 

Joan Dominici (†1420 amb 70 anys), beat, frare dominic florentí que té una breu biografia escrita per sant Antonino, bisbe de Florència, i un retrat pintat per fra Angèlic als murs de la catedral de sant Marc. amb tendència a tartamudejar, es va convertir en poc temps en un dels millors teòlegs de la seva època i en un predicador eloqüent dedicat 12 anys a l’ensenyament i a la predicació a Venècia. Fou Llegat pontifici a Bohèmia i Hongria per contenir els husites, i va morir a Buda, Hongría. El seu culte va ser confirmat el 1832. 

Llorens Giustiniani (†1456 amb 75 añnys) va acabar els seus 5 derrers anys a Venècia on va ser el primer Patriarca i on va assajar i va avançar la reforma de l’Església proposada al Concili de Trento un sigle més tard. Fou un sacerdot fundador als 26 anys dels Canonges Regulars de sant Jordi, o sigui sacerdots diocesans però com frares, amb una Regla o Reglament. 

Pius V († 1572 amb 68 anys), pastor d’ovelles que es va fer dominic i fou elegit Papa, va aconseguir formar la “santa aliança” amb Espanya i Venècia. Va aplicar el Concili de Trento i va iniciar la tradició de que el bisbe de Roma vagi vestit de blanc i que els diners que fins aleshores es gastaven en banquets per ambaixadors i caps polítics i militars, es destinaren als pobres i fins i tot va mantenir les carreres de cavalls.

Jeroni Emiliani (†1537 amb 56 anys), era un noble venecià, militar, busca raons i llibertí, però un cop convers fou sacerdot i apòstol dels nens pobres, orfes i abandonats després l’epidèmia de còlera de 1531. Eren temps que l’Esperit Sant movia a molts apòstols com Caterina de Gènova, Caietà de Thiene, Camil de Lelis, Bernardí de Feltre, Felip Neri, Josep Calasanz i Àngela de Merici. Va fundar a la ciutat de Somasca i per aixó se’ls diu els “somascs”, una Companyia com les innombrables companyies religioses, militars i civils que existeixen.

Caietà de Thiene (†1547 amb 67 anys), noble de Venècia, doctorat en Dret a Pàdua i va ser Pronotari apostòlic del Papa Juli II. Amb 33 anys va ser ordenat sacerdot malgrat la seva oposició però aceptat per humilitat, es va dedicar revitalitzar la vida cristiana amb fundacions per laics. Entre elles el que seràn les Montanyes de pietat, mena de bancs per pobres cobrant un mínim interés. Amb el seu amic Bonifaci de Colli (†1557) i amb el bisbe de Chieti (Theates), cardenal Joan Pere Carafa (†1559 amb 83 anys), més tard Papa Pau IV, va fundar el 1523 l’Orde dels pares “teatins”, que són clergues regulars. Es Patró dels aturats encara que els argentins ho celebren com a Patró del pa i del treball al santuari de Liniers.

Francesc de Xabier (†1552 amb 46 anys), a Venècia fou ordenat sacerdot (1537) i no podent peregrinar, va anar amb els seus companys a Roma a posar-se a disposició del Papa per ser enviats de missió (1538).

Joan Pau I, Albino Luciani, era el Patriarca de Venècia quan va ser elegit succesor de Pau VI. És conegut com «el Papa del somriure». Fou beatificat per Francesc el 2022.

¡APÀRTAT DE MI, SATANÀS!

Ets escàndol per a mi

Al passatge evangèlic d’avui, diumenge XXII del TO, cicle A, Mateu conta que “Pere, prenent-lo aparte (a Jesús), es va posar a reprendre’l dient: «Lluny de tu, Senyor; de cap manera t’esdevindrà aixó». Però Ell, tornant-se, va dir a Pere: ¡Apàrtat de mi, Satanàs! Ets escàndol per a mi ja que no sents les coses de Déu sinò les dels homes (Mt 16, 21-27). Es molt fort aixó de Pere ja que va contra la voluntat de Déu. Ja l‘havia dit “home de poca fe”, ara “Satanàs” i en altres ocasions encara que sempre amb la mirada d’aquella nit en que el va negar i que, malgrat la grossa del pecat, era mirada de misericòrdia i d’alé per l’arrepentiment. Ja Jesús havia advertit als seus que no pensen com Déu sinó com els homes, que en la seva supèrbia diuen que és humà errar com a justificació o disculpa, com per no tenir que reconèixer que s’ha errat i cal rectificar. 

A la 1ª lectura d’avui, el profeta Jeremies diu que “he estat el fes-me riure de tots, día rere dia es burlen de mi (…) m‘he convertit en objecte de oprobi i de burla tot el dia. He arribat a dir-me: «Ja no me’n recordarè del Senyor ni parlarè més en el seu nom»" (Jer 20, 7-9). Pau, a la 2ª lectura, demana als cristians a Roma i als de tot el món i de tots els temps que “no us deixeu transformar pels criteris d’aquest món, sinó deixeu que una nova manera de pensar us transformi internament, perquè sapigueu distingir quina és la voluntat de Déu, és a dir, alló que és bo, alló que li agrada, alló perfecte” (Rom 12, 1-2). A la seva manera Joan Pau II repetia el mateix ja a la seva primera Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979) al escriure que “responem (al segueix-me) a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) però amb llibertat i per ella” (RH, 21). 

Aquest crit de Jesús a Pere anomenant-lo Satanàs i escandalitzador és també real al llarg dels segles per no pocs successors de Pere com a bisbes de Roma i Primats de l’Església universal. Un exemple concret de actitut satànica és la traïció del papa Marcelì en temps de l’Emperador Dioclecià que va ser acusat d’oferir encens en honor dels déus pagans, com consta en la seva biografia oficial que diu «ad sacrificium ductus est ut turificaret, quod et fecit» (Liber pontificalis I, 162). Del mateix segle és la Basílica del Laterà, la catedral de la diócesi de Roma, ubicada als palaus a la muntanya Celio i que va regalar Constantí en agraïment a la curació de la lepra de mans del papa Silvestre que la va consagrar al 324. Silvestre va admetre el regalet de l’Emperador encara que no fos cosa seva doncs havien sigut palaus d’una família romana que van ser confiscats per conspirar contra Neró. En el s IV eren propietat de Fausta, l’esposa de l’Emperador, que diuen va ser aconsellada per Osio, bisbe de Còrdova. A la Basílica es van fer sis concilis ecuménics i Pius XI va signar allí els acords amb Mussolini en 1929, anomenats els “pactes lateranencs”.

L’Inquisició va ser l’institució creada al Languedoc en 1184 per investigar, castigar i eliminar els delictes contra la fe en aquell territori gal on hi havien els càtars o albigencs que dissentien en alguns punts de la doctrina oficial feta en gran part per opinions humanes opinables. L’Inquisició fou creada en contra d’alló que la Biblia ensenya que Jesucrist no va venir a aquest món per castigar als dolents; ell mateix va dir que “el Fill de l’Home ha vingut a buscar i salvar el que estava perdut” (Lc 19, 10) i que “Déu no va enviar el seu Fill al món per jutjar el món, sinó perqu el mon se salvi per ell (Jn 3, 17). Fins i tot oficialment l’institució era anomenada la Santa Inquisició.

En plena Edat Mitjana, la Santa Seu de Roma va crear les croades o campanyes militars per matar l’enemic quan Jesús ensenya que a l’enemic cal estimar-lo i resar per ell, no eliminar-lo de la faç de la Terra. Va ser el papa Urbà II qui al Concili de Clermont al 1095 va iniciar la predicació de la croada per atacar militarment els dolents d’Orient i una torba de 30.000 persones, malloritariament camparols i cavallers pobres, en la seva marxa per Europa cap a Bizanci, va arrasar els calls de Spira, Worms, Magúncia, Tréveris, Colònia, Praga, Ratisbona, etc. tot i aixó, els jueus van finançar les sigüents Croades, amb els elevats interessos acostumats. La seva intervenció financera va decrèixer quan van entrar en aquest àmbit les Òrdres militars en tenir prou capacitat econòmica. 

Climent VI al 1344, amb la Bula Tuae devotionis sinceritas, va otorgar l’investidura de les illes Canàries, amb el títol de Príncep de la Fortuna, a l’infant castellà Lluis de la Cerda, encara que abans havien arribat a les illes expedicions de mallorquins, biscaïns, andalusos i portuguesos. Amb anterioritat, al 1016, Benet IX, que va ser deposat i expulsat al 1044, havia adjudicat les illes al comte Claramont amb el títol de rei a canvi de cumplir amb l’obligació de predicar l’Evangeli. La Cristiandat medieval va contemplar atònita l’immoralitat dels Borgias, com Alexandre VI, de Juli II, el Papa guerrer que anava amb l’espasa i el yelmo cenyit al capdavant dels seus exércits papals, i Lleó X que vivia al luxe i la pompa. Sixt IV (1471-84) va ser un franciscà i General de la seva Ordre que un cop elegit Papa, a mesura que anaven morint els ancians i bons cardenals, va anar anomenant molts nous, joves, viciosos i nobles indignes que van decidir l’elecció d’Alexandre VI. Sixt IV es va enfrontar a Llorenç I, el Médicis que manava a Florència. A més de fer la Capella Sixtina, donava indulgències a tort i a dret i semblava un negoci. Donava privilegis a prínceps per designar bisbes, i al 1478, amb la Bula Exigit sincerae devotionis va donar establir l’Inquisició de la Corona de Castella per, en el seu inici, combatre les pràctiques judaitzants dels judeoconversos de Sevilla.

Alexandre VI (1492-1503) va ser el dissolut nebot Rodrigo Borja. Al 1493, sense cap dret a fer-ho, va conferir el dret de «Patronat» a Espanya i Portugal quan es van descobrir els territoris de l‘anomenat «nou món». encara s’actuava com va inventar Gregori VII (+1085) qui afirmava erròniament que el Primat petri del succssesor de Pere, per dret diví (¿) inclou la suprema potestat temporal, estar per damunt dels reis i emperadors, ja que alló espiritual és superior a alló material, alló etern a alló temporal, etc. Crida l’atenció l’interpretación d’aquest Papa sobre el que va dir Jesús al cenàcle, quan li van dir que havia dues espases. La traducció del text és que va dir (basta!) ¡prou!, doncs no predicava la violència però Gregori entenia que el correcte era entendre que Jesús deia «bastan», o sigui que «són suficients». 

Pau III (Alexandre Farnesio) lo primer que va fer al ser elegit Papa va ser encarregar al cardenal Gian Pietro Caraffa que reorganitzés l’Inquisició romana per posar límit a la penetració de les heretgies i, com gran innovació, va redactar l’«Índex de llibres prohibits», llavor de la «Congregació de l’Índex» que al 1557 va crear Caraffa sent ja Papa. Els noms dels papes Alexandre V i Joan XXIII van ser esborrats de l’Anuari pontifici al 1947 i Roncalli va prendre el nom de l’últim al ser elegit successor de Pius XII. Joana d’Arc (1412 - 1431), va ser cremada als 19 anys per l’Inquisició que la va jutjar erròniament heretge i va posar la sentència a les mans seculars angleses. 

D’altra banda el pasat dia 1 de setembre és la «Jornada mundial d’oració per la cura de la casa comuna» instituïda per Francesc i que tracta a l’Enc “verd” Laudato si (LSi, 2015) i ara ha anunciat pel 4 d’octubre, dia final del «temps de la creació», una segona Enc “ecolpogica” ja que l’obra de Déu, la creació, dona per molt més que per unes pàgines escrites. 

A Pere i a tots els cristians, Jesús avisa que “no sents les coses de Déu sinó les dels homes” i l’historiador Daniel Rops afirmava que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” encara que Jesús resava demanant a Déu Pare que no trellés del món als seus sinó que els preservés del mal, o sigui que estiguin al món però que no es tornin mundans.

A MONGÒLIA (31-VIII a 4-IX)

Al 2003 el primer bisbe catòlic

Mongòlia és un Estat sobirà, sense accés al mar, situat a Àsia Oriental i que limita amb Rússia al nord i amb Xina al sud. La seva capital es Ulan Bator, on viu la meitat de la població. 

Temujin (†1227 amb 60 anys), va succeir al seu pare als tretze anys com a cap tribal, va saber disciplinar a la seva gent i unificar sota el seu comandament a tots els mongols als vint-i-cinc anys i llançar-se a la conquesta del món. L’any 1206 va formar l’Estat mongol i fou proclamat gran rei de l’Imperi mongol amb el nom de Gengis Kan. Ell i els seus succesors més immediats van conquerir pràcticament tot Àsia i la Rússia europea, enviant exércits fins i tot a l’Europa Central o al sudest asiàtic. Gengis Kan va promulgar la "Yassa", una llei general que regia la vida ciutadana establint mesures específiques relacionades amb la situació i els drets de les dones: va prohibir el segrest de les dones i les va autoritzar accedir a l’exércit i que poguessin ocupar diversos llocs militars, entre ells la defensa del camp de batalla. El net de Gengis Kan, Kublai Kan, qui va conquerir Xina i va fundar la Dinastia Yuan (1279-1368), va guanyar gran fama a Europa a causa dels escrits de Marc Polo. 

L’Imperi mongol, que va dominar gran part d’Àsia durant el segle xiii, va perdre la seva independència al ser anexionat per la Dinastia Qing, des de mitjans del segle xvii fins a 1911, que va recuperar breument l’independència. després al 1919 les tropes xineses van ocupar la capital. En 1921, amb l’ajuda de l’Unió Soviètica, es va tornar a independitzar i tres anys més tard es va proclamar l’actual República Popular de Mongòlia, instaurant una democràcia popular. Després de la dissolució de l’URSS en 1991, va aprovar una Constitució lliberal que va marcar la transició a la democràcia representativa. 

El xamanisme mongol s’ha practicat ampliament al llarg de la Història del que avui és Mongòlia, i encara que poc a poc va cedint al budisme tibetà, el xamanisme continua practicant-se. Els kazakhs de Mongòlia occidental i alguns pobles turcs al país s’adhereixen tradicionalment a l’Islam. 

Innocenci V (†1276 amb 52 anys), va ser el primer frare dominic elegit Papa, successor de Gregori X i al seu breu pontificat va estendre el cristianisme a Mongòlia, batejant als 3 ambaixadors que li enviés Gengis Khan. Urbà V (†1370 amb 60 anys), beat, Papa a Avignon sent monjo benedictí, va emprendre un alte cop l’evangelització de Mongòlia, a més de Bulgària, Ucraïna, Bòsnia, Albània i Lituània, amb l’ajuda dels frares franciscans i dominics. 

Durant el segle xx, el govern comunista va reprimir les pràctiques religioses i va tancar gairebé els més de 700 monestirs budistes a Mongòlia i va matar al menys a 30.000 persones, de las quals 18.000 eren lames. El nombre de monjos budistes es va reduir de 100.000 en 1924 a 110 en 1990. 

La caiguda del comunisme al 1991 va restaurar la pràctica pública de les religions i segons el grup de missioners cristians, Baranabas Fund, el nombre de cristians va aumentar de només quatre en 1989 al voltant de 40.000 a partir del 2008 i al 2003, un missioner de les Filipines va ser nomenat el primer bisbe catòlic a Mongòlia.

A Joan Pau II, en 2003, se li va plantejar la possibilitat d’anar a inaugurar la catedral catòlica de Ulan Bator, la capital mongola però no es va arribar a fer. Al maig de 2010 Benet XVI va rebre al Vaticà al ambaixador plenipotenciari quan celebraven el 20è aniv de la instauració de la democràcia a Mongòlia  i manifestant l’agraïment pel suport del govern per garantir la llibertat religiosa. 

Al àngelus del 27 d’agost, una setmana abans del viatge, Francesc demana oracions pels fruïts que puguin haver per la seva visita pastoral a aquest país que reconeix és un petit poble de Déu ja que tan sols son uns 1.500 fidels, 5 esglésies i la catedral.

A PORTUGAL

A la JMJ del 1 al 6 d’agost del 2023

Francesc viatja a la República portuguesa para assistir a la JMJ a Portugal, nom que sembla provenir de Porto ja que a l’antigor romana es deia Porto Galliae perquè recalaven habitualment allà els de les Galies. En 1143 va aconseguir la seva independència del Regne de Lleó amb el tractat de Zamora i l’aprovació del papa Alexandre III amb la Bula “Manifestis probatus” de 1179. Després va haver-hi les topades amb el Regne de Castella que negava la validesa del seu l’independentisme. 

La població es cristiana des del segle VIII, quan el Concili de Braga de 561 va decretar el cristianisme com a religió oficial. Eran temps de sant Martí Dumio (†580 amb 65 anys) tingut per apòstol dels suevos, amb capital a Braga, un poble indomable i el terror de Roma, que va assolar Europa des del Rhin al Miño, extenent-se per Galícia i Portugal fins conquerir Sevilla a la Bética. Martí era oriünd de Panònia, Hongria i va emigrar a Galícia per cristianitzar als seus compatriotes els suevos que procedien de Panònia. A “finis terrae” va ser alhora bisbe i abat del monestir de Dumio que va fundar. Jordi és Patró de Portugal com ho és també de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Geòrgia, Gènova i dels “boys scouts”. 

El santoral o Martirologi romà recull bona quantitat de sants i beats portuguesos al llarg de la Història. Irene (†653), era una noble portuguesa, tan bella com pietosa, a qui el jove Britaldo, prendat d’ella li va demanar matrimoni però ho  va rebutjar. El joven ho va acceptar però poc després, Remigi, mestre d’Irene, que va intentar seduir-la, va anar correns a contar al jove que Irene aviat seria mare. Aquest, boig de ràbia, la va matar al sortir de l’església i va llençar el seu cos al riu. La van trobar a la riba del Tajo, devant la vila de Scalabis que des de llavors es anomenada Santarem (Santa Irene).

Senorina (†980) és una portuguesa parenta del bisbe sant Rosendo, educada per la seva tia Gudina, abadessa de Vieira, a la que va succeir. Després va fundar a Braga el monestir de Basto. Rosendo (†977 amb 70 anys) era nebot del rei Ordoño II, fill del comte Gutiérrez Méndez de Celanoya, i va ser benedictí nombrat bisbe amb 18 anys per succeir al seu oncle Sabarico a la seu de Mondoñedo.

Sancha de Portugal (†1229), beata, era filla del rei Sancho I de Portugal, germana de les beates Teresa i Mafalda. No va voler casar-se, es va retirar a Jerabrica on va acollir als primers franciscans i després va fundar el monestir de Cellis on va morir. Teresa (†1250) va ser esposa del rei Alfons IX de Lleó, germana de Sancha, filles de Sancho I de Portugal i netes de Ramon Berenguer. El matrimoni, amb tres fills, va ser declarat nul (1196) per impediment de consanguinitat. Va tornar a Coïmbra on va restaurar un antic monestir i va establir una comunitat cistercenca on va ingressar. Mafalda (†1257 amb 73 anys), beata, germana de Teresa i també filla del rei Sancho I de Portugal, va ser esposa del rei Enric I de Castella encara que el matrimoni també fou anulat per parentiu i així va poder ser monja. Va introduir l’observança cistercenca al seu monestir d’Arouca.

Gonzal d’Amarante (†1259 amb 70 anys), beat, va ser un portugués, eremita i alhora bisbe i abat que se’n va anar 8 anys de peregrinació a Terra Santa. A la tornada, el nou abat, el seu nebot, havia deixat de ser pastor i era llop i així Gonzal es va retirar a una ermita. Després es va fer dominic i al final de la seva vida va demanar permis per viure un altre cop en una ermita, on era visitat per multitud de persones que, atretes per la seva fama de santedat, anaven a demanar-ne la seva intercesió i els seus consells. Va tenir moltes aparicions de Maria i en les seves mans va morir. Hi ha moltes històries sobre els balls i festes que organitzava perquè les noies trobessint marit i per aixó és Patró dels que busquen bon cònjuge.

Pere de Guardao (†1505) era un portugués, franciscà cuiner al convent de Madeira. Isabel (†1336 amb 66 anys) era filla de Constança i Pere III d’Aragó, neta de Jaume I “el Conqueridor” i naboda-neta de sta Isabel d’Hongria. Durant la seva infància a València va tenir com a tutora a la seva tia l’Emperatriu Constança de Grècia. Casada als 15 anys amb el rei Denís de Portugal, que era mal educat i infidel, i amb qui va tenir 2 fills, Alfons i Constant, futura reina de Castella. Els fills bastards no van fer més que exercitar la seva paciència i fidelitat, sempre sembradora de pau entre els seus. Va viure com a Terciària franciscana i una volta viuda es va retirar els últims 11 anys al convent que havia fundat.

Joan de Déu (†1550 amb 55 anys) és un portuguès que durant 40 anys va fer de tot: pastor, llaurador, militar de Carles V, bracer, venedor de llibres, però a Granada va sentir predicar a Joan d’Àvila i es va quedar trastornat. Es va fer el boig, va ser tingut per boig, la boigeria cristiana de deixar-ho tot per haver trobat el tresor que és Crist i els malalts. Fou evocat per Erasm de Rotterdam a l’«elogi de la boigeria». Al 1537 va fundar a Granada l’Ordre Hospitalaria de sant Joan de Déu (OH), una de les Òrdres laïcals més antigues a l’Èsglésia. Té la finalitat d’assistir corporal i espiritualment als malalts. Com és una Ordre laïcal, la majoria dels seus membres són “germans”, laïcs,  però l’Ordre té la facultat de contar amb els clergues necessàris per l’assistència espiritual dels malalts i de les seves propies comunitats.

Nuño de santa Maria Alvares Pereira (†1431 amb 71 anys), és un noble portugués, fill del gran Prior de l’Ordre Hospitalaria de sant Juan. Va ser un gran militar amb una potent espasa que es conserva i que porta a la creu una flor de lis i el nom de Maria. Era cap militar i al 1385 va vèncer l’invasió castellana a la batalla de Valverde. Amb la seva generositat va contribuir a la construcció de molts temples i convents i, un cop viudo, va ingresar carmelita a Lisboa prenent el nom de fra Nuño de santa María. Va ser canonitzat al 2009 per Benet XVI.

Màrtirs a Brasil són 40 jesuïtes, màrtirs al 1570, d’ells 32 portuguesos, tots joves universitaris que navegaven com missioners a Amèrica; el seu vaixell fou asaltat per pirates enemics de la fe i van ser llançats al mar a cop d’espasa i llança; només es va salvar el cuiner que els pirates es reservaren pel seu servei. 

La Verge de Fàtima es va aparèixer al 1917, del 13 de maig al 13 d’octubre, a Llucia, Francesc i Jacinta, tres pastorets portuguesos de Leyria, a 130 km de Lisboa i 800 mts d’altura. Francesc volava al cel dos anys després i de seguida Jacinta amb 10, tal com els havia anunciat Maria. Llucia moria al 2005 amb 97 anys, després d’una llarga vida com a monja de les dorotees d’Oport que mai no va sortir de la clausura i allí se li apareguè Maria 4 anys després d’ingresar al convent i li va comunicar la Gran Promesa dels cinc primers dissabtes i al 2023 ha sigut celebrat el 98º aniv d’alló. Les seves restes es van traslladar el 19-II-2006 de Coimbra a Fàtima, posades al costat de les de Francesc i Jacinta. En 2010 va estar Benet XVI amb motiu del 10è aniv de la beatificació de Jacinta i Francesc i a la homilia de la Missa celebrada a Terreiro do Paço va comentar que “Portugal s’ha guanyat un lloc gloriós entre les nacions pel servei prestat a la difusió de la fe: a les cinc parts del món, hi ha Esglésies particulars nascudes gràcies a l’acció missionera portuguesa”.

Antoni de Padua (†1231 amb 36 anys) va nèixer a Lisboa i als 27 anys es va fer franciscà que volia anar a convertir infidels a Àfrica mogut al veure els cadàvers de 5 franciscans martiritzats en Marrakesh, els cosos dels quals havien sigut traslladats a Portugal. Eren Adyuto, Otó (sacerdot), Bernat de Calvi i Pere de Sangemini (diàca), decapitats pel sultá amb la seva cimitarra. Havien sigut enviats per Francesc d’Asís a Al-Andalus i a Al-Magrib. Benet XVI (Aud Gral 10-II-2010) va recordar d’Antoni, entre altres coses, que la seva predicació, davant la manca de sensibilitat dels cristians de llavors amb els pobres, anava encaminada a sensibilitzar-los.

Bartolomeu Fernandes dos Màrtirs (†1590 amb 76 anys), canonitzat al 2019, va nèixer a Lisboa. Era dominic, bisbe de Braga que va participar al Concili de Trento. Fou elegit per organitzar l’Índex de llibres prohibits. Era partidari de fer la correcció fraterna en secret als heretges en comptes d’enviar-los al Sant Ofici. Va ser acceptada la seva renúncia de bisbe per tornar al seu convent.

Verísim, Màxima i Julia eren germanes a Lisboa, màrtirs amb Dioclecià. Epitaci i Basileu van ser sacerdots a Braga i màrtirs. Pere va ser el primer bisbe de Braga, mártir i Ovidi va ser també bisbe de Braga al segle II, i qui va batejar a santa Librada i a les seves 8 germanes nascudes al mateix part. Girald (†1109) fou un altre bisbe de Braga i va morir de visita pastoral a Bornos, lloc llunyà de la seva seu. Era monjo cluniacenc francès portat a Toledo pel bisbe d’aquella seu perquè el va nomenar director del cor de la catedral.