LLEÓ XIV VIATJA A TURQUIA I AL LIBAN

                                 A Turquia del 27 al 30 novbre

i al Líban del 30 al 2 dicbre

El Papa Lleó XIV viatja a aquest dos països que volía visitar el seu antecesor Francesc.

El Líban és un país marcat per crisis recurrents i per una dolorosa «hemorràgia humana» causada per l’emigració, conserva un paper històric, cultural i social singular a l’Orient Mitjà i en la conca mediterrànea. Francesc, en el vol de tornada del seu viatge a l’Irak, va dir que «el Líban és un missatge. El Líban pateix. Té la debilitat de les seves diversitats, algunes encara no reconciliades però també la fortalesa del gran poble reconciliat, com la fortalesa dels cedros. […] El Líban està en crisi, en una crisi de vida». Complia la seva esperança de visitar el Líban i afavorir que torni a encarnar la fortalesa dels cedres, la diversitat que des de la debilitat es fa força al gran poble reconciliat. 

El Líban és una República al Orient proper, a la costa mediterrània i que limita amb Israel i amb Síria, l’antiga terra dels fenicis i on va estar Jesús en la seva estada a Tir i Sidó (cf Mt 15, 21), on va curar la filla d’una siri-fenicia que li va sorprendre per la seva gran fe. Allí van predicar Pere i Pau (Act 21, 3.7 y 27, 3). A les ciutats de Baalbek, Tir i Biblos existeixen els temples romans i santuaris fenicis més antics conservats. Va ser part de l’Imperi otomà des de 1516 fins 1918, quan es va enfondrar al final de la 1GM i després, sota el Mandat francés, va expandir les fronteres per incloure a més musulmans. Líban va guanyar l’independència en 1943, establint un sistema político únic, un tipus de consociativisme que preveu el repartiment del poder político entre comunitats religioses. 

Fins els anys 1970, el Líban era el centre financier d’Orient Próxim, la qual cosa li va valer el sobrenom de la Suïssa de l’Oriente Próxim. Tot i aixó, la seva importància econòmica es va desintegrar amb la Guerra Civil Libanesa de 1975-1990, que va destruir l’equilibri polític. Molts libanesos esperen poder compartir el seu sufriment amb el Papa, confiant en el seu suport durant aquest "despertar libanès" impulsat pel President Aoun, que ha promés reconstruir un país eficient i soberà. 

Maró (†410) és el Patró del Líban, sacerdot solitari a les montanyes del Taure a Siria a qui Joan Crisòstom va escriure una carta. Es va rodejar de molts deixebles que li donaren peu a fundar els monjos i l’església maronita. Benet XVI va visitar la catedral de Ntra Sra de las Gràcies a Nicosia (juny 2010) i va dir que portava en el seu cor a totes les esglesies maronites de l’illa i en febrer 2011 va beneir la seva estàtua a un nixol al l’exterior de la Basílica del Vaticà. 

Ntra Sra de Narek o la Verge dels libanesos és la Patrona del Líban i la titular de la parroquia armenia catòlica de Narek que sembla ser el santuari de Harissa, a la ciutat de Jounieh, seu del Patriarca maronita del Líban i on es puja en telefèric. Està a 25 km de Beirut; imatge estimada pels libanesos, siguin cristians o musulmans. Acudeixen creients de Siria, Jordània, Palestina i Egipte. El Card Angelo Roncalli, més tard Papa Joan XXIII, va estar en 1954 amb ocasió del 50 aniv de la seva inauguració. La festa es celebra el primer diumenge de maig. Al seu costat està la catedral maronita de formigó i vidre. 

Chàrbel Maklüf (†1898 amb 70 anys) del Líban modern, on els catòlics de ritu sirià anomenats maronites, eren perseguits pels drusos. La seva mare es va casar amb qui seria sacerdot i a qui Yousef de jove va ajudar en lo litúrgic. Es va anomenar Chàrbel al fer-se de l’Ordre Maronita Libanesa, al monestir de sant Maró, a Annaya. Al obrir la fossa on era enterrat amb altres 52 monjos -per motiu d’una inundació, van trobar el seu cos incorrupte, i un líquit vermellós sortin del seu cos. Per 54 anys consecutius fou desenterrat i sempre es veia el cadàver tan fresc com si estigués adormit. Tot i que un metge va retirar finalment tots els òrgans del cos, el flux de sang no parava. Amb l’unció d’aquest líquit es van donar moltes curacions miraculoses, també de l’ánima com l’indiferència, l’odi i la incredulitat. Per la seva beatificació (a la clausura del Vaticà II) es necessitava un miracle reconegut i en el seu cas es van contar fins 1.200. Fou canonitzat en 1977 i és el primer sant oriental des del segle XIII.

Joan Pau-II va visitar-lo el 1997 i Benet XVI el 2012. Francesc va revelar la promesa feta al Patriarca maronita Bechara Boutros Raï de viatjar al país. El Papa polonés va escriure l’Exh. Ap. ‹Una nova esperança pel Líban› que va neixe durant l’Assemblea Especial del Sínode dels bisbes. I deia que “no podem oblidar que és el bressol d’una cultura mil.lenària i un dels fars del Mediterràni. Ningú pot ignorar el nom de Biblos, que evoca els orígens de la escriptura”. 

Els catòlics que hi viuen pertanyen a diferentes Esglésies patriarcals, així com al Vicariat Apostòlic Llatí. Per aixó, un catòlic libanès es reconeix com maronita, grec-melquita, armeni-catòlic, siri-católico, caldeig o llatí.

Al 2012 (14-16-IX) Benet XVI va viatjar al Líban on va lliurar l’Exh. postsinodal del Sínode de bisbes del 2010 sobre Orient Migjà, Ecclesia in Medio Oriente, EMO, on afirma que “en aquesta regió hi ha fidels natius que pertanyenr a les venerables Esglésies orientals catòliques «sui iuris»: l’Església patriarcal de Alexandria dels coptos, les tres Esglésies patriarcals d’Antioquia dels grec-melquites, dels siris i dels maronites; el Patriarcat de Babilònia dels caldeus i la de Cilicia dels armenis (EMO, 2). “Déu ha permés el desenvoluament de la seva Església en aquest context constrictiu, inestable i actualment propens a la violència. Viu en ell una notable multiplicitat (…) Els martirologis ensenyen que els sants i els màrtirs de qualsevol pertinença eclesial han sigut –i alguns ho són encara– testimonis vius d’aquesta unitat sense fronteres en Crist gloriòs” (EMO, 11).

 

Turquia no va ser visitada per Joan Pau II però va ser relacionat amb aquest país degut a l’intent de ser assasinat per Mehmet Ali Ağca, un ciutadà turc. Després de ser perdonat pel Papa, Ağca va ser deportat a Turquia en 2000.

 

Camil de Lel.lis (†1614 amb 64 anys),és in italià que, avorrit de tot, es va allistar al exércit espanyol per lluitar contra els turcs. Ntra Sra Alba Real és la Patrona de Hongria, venerada al santuari marià fundat pel rei sant Esteve. Al final de la dominació turca, a Hongria hi havia més de 100 santuaris marians, un d’ells el de Mariapócs, a la diòcesi de ritu bizantì. Joan Pau-II, al ángelus del diumenge 14-VIII-1988, va fer una referència a aquest santuari en aquell any marià en que solia anar mentalment per tots els santuaris del món fent “peregrinacions ideals”. I va recordar que els ulls de l’imatge van plorar durant una celebració eucarística. L’Emperador Leopoldo es va portar l’imatge a Viena i mai més es va tornar; es va donar una copia i el 1715 els ulls de la imatge-copia van tornar a plorar i lo mateix en 1905. 

Joan de Capestrano

Pau de la Creu (†1775 amb 81 anys) és un italià que de jove es va allistar al exércit del Papa Clement XI per anar a la croada convocada contra els turcs però aviat va veure que lo seu no era ser militar. Va rebutjar negocis prometedors i un matrimoni brillant i a casa seva es dedicava a l’oració y a atendre als pobres. Després va fundar els/les “passionistes” i els seus durs reglaments els va aprovar Benet XIV però suavizant-los una mica. Joan de Capestrano (†1456 amb 70 anys) es va fer frare franciscà. El seu zel intransigent segueix molt criticat, com ho va ser durant la seva estada a Bohèmia on va lluitar contra els husites. Va reunir un gran exércit a Hongria per derrotar als turcs que volien prendre Belgrad. Bàrbara, mártir el 313, és una dona turca a Nicomedia, filla del pagà i cruel Dióscoro, botxí de la seva filla a la que, per cristiana, va decapitar amb l’espasa. El seu culte es va extendre moltissim per l’Orient i l’Occident. No hi ha prou de recordar-se’n de santa Bàrbara quan trona.

DOMUND 2025

Jornada per l’evangelització dels pobles.

19 octubre 2025, Diumenge XXIX del TO (cicle C)

Aquest diumenge 18 d’octubre 2025 és el penúltim diumenge d’octubre i l’Església cel.lebra, com cada any, la Jornada Mundial del Domund o de la Propagació de la Fe. L’idea la va tenir Paulina Jaricot (†1862 amb 63 anys), beatificada el 2022. Se li va ocorrer un dia al arribar cansada a casa seva; s’en va anar a la cuina i va demanar a la serventa que li comptara alguna cosa amena; ho va admetra a canvi d’ajudar-la a acabar el que estava fent. El germá de Paulina, sacerdot, va agafar l’idea i es va difondre entre els seus amics rectors. Avui la col.lecta és en totes les parroquies del món. Paulina a Roma, ho va comptar al Papa Gregori XVI que va beneïr l’iniciativa. El cura d’Ars li va profetitzar gran èxit en la empresa peró no sense molts sacrificis. 

El Domund vol ajudar anualment a actualitzar l’afany apostólic que Déu posa als seus fills batellats que han de ser membres actius per portar l’Evangeli a tot el món, la qual cosa no és monopoli del missioners sinò tasca de tot cristià. 

El Concili recorda que “l’Església catòlica no rebutja res del que hi ha de veritable i sant en aquestws religions perquè no poques vegades reflecteixen un centelleig d’aquella Veritat que il.lumina tots els homes” (…) Les religions al prendre contacto amb el progrés de la cultura, s’esforsen per respondre aquests problemes amb nocions més precises i amb llenguatge més elaborat. Així a l’hinduisme... al budisme... així també les altres religions que es troben per tot el món” (NAe, 2).

El pare de Marco Polo, Nicolau, i l’oncle Mafeu van arribar a Bojaria, la ciutat més bonica de Pèrsia, a on va anar un emissari d’Alan, el senyor del Llevant, enviat pel gran senyor de tots els tàrtars del món, Kublai Khan, i davant la seva sorpresa per veure homes llatins per aquells paratges, els va dir: “Senyors, us adverteixo que el gran senyor dels tàrtars mai havia vist un llatí i té gran desitge de travar coneixement amb ells”. Kublai Khan els va nomenar embaixadors davant el Papa i va manar que Cogatai fos el seu acompanyant, portant les seves credencials escrites en turc. El gran senyor de tots els tàrtars demanava al Papa que lenviés fins a cen savis de la cristiandat que sapiguessin les set arts, que sapiguessin discutir als idòlatres i als gentils que tots els ídols que tenien en les seves casess eren obres del diable i que sabessin provar per raonaments que la llei cristiana és millor que la d’ells (MARC POLO. Viatges (8ª ed). Espasa-Calpe, col. “Austral”. Madrid 1983, pp. 15-17). 

Déu actua a la Història del món amb la nostra col.laboració lliure per arribar a tothom. Joan Pau II, mirant l’est asiàtic, observa que és el continent més poblat del món però l’Església ha recollit modestíssims fruits (…) l’imatge de la vida dels occidentals, identificats amb la civilització cristiana, “és més aviat un antitestimoni” que bloqueja l’aceptació de l’Evangeli. 

L’abril 1998 va ser el Sínode asiàtic dels bisbes, la 3ª cita continental previa al Gran Jubileu de l’any 2000. El pare Félix Anthony Machado, encarregat del continent asiàtic al Pontifici Consell pel Diàleg Interreligiós va recordar que “la segona evangelització, portada a terme al segle XVI, els missioners no van comprendre bé l’identitat religiosa d’Àsia, al considerar que tantes i tan diverses religions eren un obstàcle que calia combatre. D’aquesta actitud s’en van derivar no poques conseqüències negatives i a l’Església catòlica no li hauria costar tant adaptar-se a la cultura asiàtica que és tan profundament religiosa. Un altre seriós obstàcle per la difusió del cristianism, va afegir, va ser la colonització que va correr aparejada amb l’evangelizació i encara avui cada gesto de l’Església s’interpreta per molts no cristians a la llum d’experiències passades”. 

 Jesús diu que “encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat. Des del recent Concili Vaticà II l’Església ja s’ha obert per acollir a tothom i afirma que desitja respectar les religions no cristianes com afirma a Nostra aetate (NAe, 1965) dient que “no rebutja res del que hi ha de vertader i sant (…) musulmans (…) jueus (…) hinduistes i budistes o d’altres religions”.  

Després del Sínode sobre Amèrica Joan Pau II escriu que “cal que l’Església a Amèrica il.lumini (…) animant als ciutadans, tant als catòlics com als altres homes de bona voluntat” (EcAm, 63, 67). Després el Sínode sobre Àsia, a l’Exh. Ecclesia in Asia (EcA, 1999) diu que “els pobles d’Àsia se senten orgullosos dels seus valors religiosos i culturals típics  com per exemple l’amor al silenci i a la contemplació, la senzillesa, l’harmonía, el desaferrament, la no violència, l’esperit de treball dur, de disciplina i de vida frugal, i la set de coneixement i investigació filosòfica (…) Tot aixó indica una intuïció espiritual innata i una saviesa moral típica de l‘ànima asiàtica que constitueix el nucli al voltant del qual s’edifica una crecent conciència de «ser habitant d’Àsia»” (EcA, 6). 

Fent realitat aquell “aneu a tot el món” que Jesús té encomenat als seus, el Vaticà fa dècades que envia Missatges anuals del Pontifici Consell pel diàleg interreligiós quan els budistes celebren la seva festa de la Vesakh a l’abril-maig; la seva festa budista més important.  

Benet XVI a Verbum Domini (VD, 2010) diu que “el Verb de Déu ens ha comunicat la vida divina (…) La seva Paraula no nomès ens concerneix com a destinataris de la revelació divina, sinó també com els seus anunciadors (…) ens fa partícips de la seva vida i missió. L’Esperit del Ressuscitat capacita així la nostra vida per l’anunci eficaç de la Paraula a tot el món” (VD, 91).  

Avui el Papa Lleó XIV canonitza a Pietro To Rot (+1945), catequista del Sagrat Cor de Jesús a Papúa Nova Guinea que fou assesinat per defendre el matrimoni, prohibit per la dominació japonesa en la 2GM. També és canonitzat Ignazi Choukrallah Maloyan, bisbe martiritzat amb 46 anys en el genocidi armeni de 1915. Un soldat, testimoni ocular, va relatar que  "a aquesta hora, vaig veure un núbul que cobria als presoners i de tot arreu se emitia un aroma perfumat. Havia una mirada d’alegria i serenitat en els seus rostres". Fou executat l’11 de juny després de fer-li presenciar els martiris de dos grups de laics feligresos seus.

EL PAPA A CORCEGA

15 - Dic - 2024

Aceptando una invitación de las autoridades civiles y eclesiásticas, es su tercera visita a territorio francés tras Estrasburgo en 2014 y Marsella en 2023. 

La ocupación humana de la isla data de unos 10.000 aC Tras el proceso colonizador de los antiguos griegos — y una fugaz etapa de ocupación etrusca— fue ocupada por el Imperio romano en la época de la República, convirtiéndose junto a Cerdeña en una provincia más del imperio. Córcega sufrió las invasiones vándalas y formó parte del Imperio romano de oriente en 550 y del reino lombardo en el siglo VIII. En época medieval la isla formó parte de la Corona de Aragón, desde 1325 hasta que fue integrada a la República de Génova en 1447 que, desde hacía años mantenía un contencioso con Pisa para hacerse con la isla. Hoy es territorio francés desde 1768. 

En el censo de 2018, solo el 55,7% de los residentes corsos había nacido en Córcega, mientras que el 29,8% había nacido en Francia continental, el 0,3% en ultramar, el 4,2% en el extranjero (incluidos los pieds-noirs) y el 9,9% eran inmigrantes, la mayoría procedentes del Magreb (en particular de Marruecos el 29,1%) y del sur de Europa (en particular Portugal 24% e Italia 12,4%. 

Julia, virgen, mártir. Patrona de Córcega. Para unos, era una del grupo de cartaginesas que un tratante de esclavas iba a vender a la Galia pero fue robada en la isla donde sufrió el martirio por negarse a sacrificar a los dioses.

Alejandro Mª Sauli (†1592 con 57 años). Sacerdote barnabita milanés, obispo de Aleria y Pavía que evangelizó la diócesis de Sauli en la isla de Córcega. Era amigo de Felipe Neri. Con 34 años fue el superior (6º) general de su Congregación. Se le llama "ángel protector y apóstol de Córcega". 

Devota, virgen, mártir en Córcega o en Niza con Diocleciano. Patrona del principado de Mónaco.

El Papa a Luxemburg i Bèlgica

26-29 setembre 2024

                                 

Francesc ha acceptat l’invitació dels respectius caps d’Estat i de les autoritats eclesiàstiques per visitar ambdós països. El viatge entra en el marc del 600è aniversari de la fundació de la Universitat de Lovaina, fundada el 1425. 

El viatge comença amb una visita de vuit hores a Luxemburg i es reuneix amb el gran duc, les autoritats i amb la comunitat catòlica a la Catedral de Nostra Senyora. A la nit arriba a Brussel.les per una visita de tres dies durant la qual es rebut pel rei Felip de Bèlgica al Castell de Laeken, i es reuneix amb les autoritats, el clergat a la Basílica del Sagrat Cor i també amb diverses universitats catòliques del país. Dels 451.000 habitants de Luxemburg, més del 86% són catòlics. 

Al Martirologi o Santoral romà hi ha santa Cunegunda de Luxemburg, esposa del Emperador Enric II (†1024 amb 51 anys) del qual alguns critiquen la seva política de comprometre la llibertat de l’Església, tant per servir-se’n d’ella pel seus fins polítics com ajudant-la i afavorint-la. El Papa Bonifaci VIII els va coronar a Roma el 14 de febrer de 1014. Ntra Sra de la Consolació es la Patrona de Luxemburg, així com de Turín i del Piamonte i que es venera des del s. IV i n¡hi han 400 temples, 20 monestirs, nombrosos pobles, plaçes i carrés a ella dedicats. És consol dels afligits des de que el país era desolat després de la guerra dels 30 anys, les plagues i la fam. L’imatge és a la catedral. Mª Rosa (Mª dels Dolors) Molas i Vallvé, de Reus (†1876 amb 61 anys), va fundar una Congregació religiosa amb aquesta advocació. Joan Pau II, al canonitzar-la el 1988, va dir que “ha anunciat al món la misericòrdia del Pare (…) un missatge de consolació i d’esperança". 

Entre els cristians belgues destacables segons el santoral vaticà ens trobem que el Papa Urbà IV va fer extensiva a tota l’Església la festa belga del Corpus el 8-IX-1264. Tenia llavors la cort a Orbieto, prop de Bolsena on es va produir el miracle de la Sagrada Forma que va regalimar i xopar els corporals amb sang de Crist a la basílica de santa Cristina, mentre celebrava Missa un sacerdot turmentat per dubtes de fe. El Papa va encarregar a Tomàs d’Aquino i a Bonaventura que componguessin els textos litúrgics. Mentre es llegia en veu alta els de l’Aquinate, Bonaventura va anar trencant els seus papers. 

Juliana de Mont Cornillón o de Lieja (†1258 amb 66 anys), belga, monja agustina, abadessa e instrument de Déu per fomentar la devoció eucarística del Corpus. Benet XVI va parlar d’ella (Aud Gral 17-XI-2010) recordant que Lieja era un “cenacle eucarístic” doncs hi havia grups femenins de dones que vivien juntes, dedicades al cult eucarístic y a la comunió freqüent.

Julia Billiard (†1816 amb 65 anys), belga que fundà les “Germanes de Ntra Sra” dedicades a l’educació de joves i a la formació de profesors. Al final de l’etapa del Terror i amb la persecució tenia obstacles per desenvolupar la seva Congregació a la diócesi de Amiens i el mateix bisbe li va demanar que se n’anés i a Namur va prosperar ràpidament. Fou canonitzada per Pau VI en 1969. 

Damià de Molokai (†1899 amb 59 anys), Jozef Veuster, belga, era religiós dels Sts Cors de Jesús i Maria que va poder realitzar el somni de la seva vida d’anar de missioner. Va fer-ho suplint a un company malalt destinat a Hawai. A Honolulu fou ordenat sacerdot i va demanar anar a Molokai on s’enduien els leprosos. A la canonització per Benet XVI va asistir Audrey Toguchi, habitant de Hawai de 80 anys que va sanar de càncer de pulmó, cosa certificada com inexplicable pels científics i reconeguda pel Papa com un miracle atribuït a l’intercessió del pare Damià. 

No es preveu pel moment cap encontre oficial de Francesc amb alts càrrecs de les institucions europees. Diumenge al matí presidirà una gran Eucaristia a l’aire lliure a l’estadi «Rei Balduino» on s’espere l’assistència de 35.000 persones. 

L’última visita papal va ser de Joan Pau II el 1995 visitant Brussel.les per la beatificació del pare Damià. Ja havia estat el 1985 de visita pastoral.

El PAPA A OCEANIA (2-13 set)

Papua Nova Guinea, Timor i Indonèsia

El papa Francesc va de visita pastoral a Papua Nova Guinea, a Timor i a Indonèsia a on volia anar el 2020 però la pandemia del covid-19 ho va impedir. Hauria estat el segon Papa en fer-lo, després de Joan Pau II el maig de 1989, quan també va visitar el que avui és Timor Oriental juntament amb Corea, l’illa Salomó i Tailàndia. Va tornar a Papua el 1995 per la beatificació de Peter To Rot, catequista i mártir el 1945 amb 33 anys. 

Papua és una monarquia parlamentària al nord d’Austràlia, a l’illa Nova Guinea i moltes més al voltant. S’han trobat restes arqueològiques de 60.000 anys aC. No hi ha més dades d’aquells temps fins el segle XIX amb la arribada allà dels navegants portuguesos i espanyols. Hi ha 836 llengües natives i una població que supera els 5 milions  d’habitants. Un terç de la població té creences indígenes i la resta és cristiana, un terç d’ells catòlics. 

Joan Pau II, a l’homilia de l’Eucaristia a Mount Hagen, pronunciada en pidgin, un dialecte de l’anglés parlat pels natdius de la regió, saludava als asistents pertanyents a molts grups diferents, amb diferents costums i idiomes i també als fills i filles de l’Església i en particular a vosaltres, fidels de la Montanya Hagen, que s’han dedicat especialment a la Santíssima Trinitat. I al comiat de l’Eucaristia va fer un acte de comanda a la Mare de Déu. 

Els "maristes"

Allí va fer una breu crònica històrica recordant que després del fracas dels primers intents d’evangelització, es va desenvolupar una activitat missionera ininterrumpuda des de finals del segle passat (XIX). Els missioners del Sagrat Cor van portar l’Evangeli a Nova Bretanya i a la costa sud de l’illa de Nova Guinea. Uns anys més tard, els pares “verbites” van comenzar a evangelitzar la costa nordest de Nova Guinea i els “maristes” a l’illa Bougainville.

 

D’aquestes àrees missioneres originals van surgir cinc vicariats apostòlics: Rabaul, Papua, Nova Guinea Oriental, Nova Guinea Central i les illes Salomó del Nord. El 1966 es va establir la jerarquia a Papua Nova Guinea, en reconeixement de la maduresa asolida per l’Església local. Avui hi ha quatre sucursals metropolitanes amb catorze diòcesis. Els cardenals electors a Oceania són a Papua John Ribat, MSC, n. 9-II-1957. A Timor Oriental Virgilio do Carmo da Silva, SDB, n. 27-XI-1967. A Indonèsia Ignatius Suharyo Hardjoatmotjo, n. 9-VII-1950. 

Amb ocasió de l’independència de Timor oriental, el Papa Wojtyla va escriure un missatge per als qui es disposaven a entrar al concert de les nacions lliures de la Terra i finalitza el missatge acudint a l’assistència divina i a l’intercessió de Maria Immaculada, a la que amb tanta estima invoqueu amb el títol de "Mare de Déu d’Aitara".

Indonèsia és una República amb més de 17 mil illes i uns 300 milions d’habitants. És el més poblat del món i el de més musulmans.

l'homo erectus

Les restes de l’homo erectus anomenat “home de Java” sugereix que fou habitat fa 2 milions d’anys. Des del segle VII dC va florir el poderós regne naval de Srivijaya com a resultat del comerç i les influències de l’hinduisme i del budisme importats. Els primers vestigis de poblacions musulmanes són del segle XIII al nord de Sumatra. Gradualment altres àrees indonesies van adoptar l’Islam, i des de finals del segle XVI és la religió dominant a Java  Sumatra. 

La invasió i l’ocupació japonesa durant la 2GM va acabar amb el domini neerlandès i va donar alé al moviment d’independència previament suprimit pels japonesos  i reconegut el 1949. L’inestabilitat política i econòmica, l’agitació social, la corrupció i el terrorisme han frenat el progrés. Tot i que les relacions entre diferents grups religiosos i ètnics són prou harmonioses, el descontament de varies minories i la violència continuen sent problems en algunes regions. 

El 1994 Joan Pau II va nomenar el primer cardenal indonesi al jesuïta Julius Riyadi Darmatmadja (n. 1934), arquebisbe a Jakarta i el 2010 Benet XVI va acceptar la seva renúncia per complir 75 anys. 

Concili Vaticà I

A Indonèsia, com a Itàlia, Panamà i Brasil hi són les “Esclaves del Sagrat Cor” fundades per la napolitana Caterina Volpicelli (+1894 amb 55 anys), quan l’invasió garibaldina, la persecució dels maçons i la dispersió dels jesuïtes que van ser alguns desafiaments per l’apostolat en aquell temps. Alhora es feia a Roma el Concili Vaticà I (1869 - 1870) mentre un grup d’anticlericals realitzava paral.lelament el "Anticoncili dels lliure pensadors". Va ser en aquest context en que Caterina va decidir començar la seva obra apostòlica amb dotze dones fundant les “Esclaues del Sagrat Cor”. Al morir, Lleó XIII va dir d’ella: “Ha mort una santa, una santa” i Benet XVI la va canonitzar l’abril de 2009. 

Francesc a Venècia

28-IV-2024

Francesc va a la capital del Vèneto i serà el quart Papa que visita aquesta ciutat italiana després de Pau VI el 1972, Joan Pau II el 1985 i Benet XVI el 2011. 

Venecia va ser fundada al segle v aprofitant la seva particular geografia que li donava protecció contra els atacs dels pobles germanics i es va anant independitzant paulatinament de l’Imperi romà d’Orient. Durant varis segles, constituida Ciutat-Estat, es va especialitzar en navegació i va desenvolupar un poder marítim que li permetia dominar el comerci mediterràni amb els regnes de la Xina i l’Índia. 

Fent una ullada al santoral es pot fer un resum de persones i esdeveniments aguts a Venècia durant la seva Història. Fausti i Jovita eren germans venecians que van ser màrtirs el 122 amb l’Emperador Adrià (117-137). Fausti era sacerdot i el seu germà Jovita diàca. El cacic de Lombardia volia quedar bé amb Adrià i quant va passar per els seus territoris els va acusar d’atemptar contra l’Imperi. La llegenda conta que van ser decapitats per negar-se a adorar al déu sol alhora que l’estatua es va polvoritzar dabant els presents. Després van ser llençats als lleons, osos i lleopars però mansament eren als seus peus i la gent va fugir espaordida. Adrià va voler rentabilitzar els prodigis i se’ls va endur en plan circenc per Milà i Nàpolsperò l’espectacle va servir perquè molts creieren en el Ressuscitat. El escarceller Calocero es va convertir i fou màrtir també como Afra que era l’esposa del cacic i pagana, batejada per sant Apoluni. 

Isidor va ser un laic màrtir a l’illa de Quío al Egeo en 251; era mariner de profesió i va ser llançat a un pou. Les seves relíquies es conserven a la catedral veneciana de sant Marc.

Veneri fou un sacerdot a qui Joan XXIII va anomenar Patró del golf venecià. Era ermitany a l’illa de Tino al golf de la Spezia al segle VII. 

Marc, evangelista, company d’apostolat de Pere de qui recull la seva doctrina en el seu evangeli. Des de 976 les seves relíquies “es van traslladar” a Venècia. Jueu de Jerusalem, helenitzat i també anomenat Joan, és potser el noi que va fugir de l’hort de les oliveres deixant anar el llançol que el cubria. Fill de Maria, la propietaria del Cenacle, també va acompanyar a Pau i Bernabé, el seu cosí, al primer viatge però els va deixar a Panfilia per tornar a Jerusalem. Pau no el va voler més però s’en va anar amb Bernabé a Xipre. Diu la tradició que va ser el primer bisbe d’Alexandria, a Egipte, i martiritzat allà el 68, l’any 8è de Neró. 

Vicent Fortunat (†600 amb 70 anys) va nèixer a Venècia, era trovador i al ser curat d’una greu oftalmia per sant Martí, va anar en peregrinació a Tours en senyal d’agraïment. Daquí va seguir a Poitiers per venerar les reliquies de sant Hilari i on va patir una crisi espiritual que va posar fi a la seva vida itinerant. Va fer amistat amb l’ex regna Radegunda i durant 30 anys va ser el almoiner del seu monestir. Va deixar escrits al menys 10 mil hexàmetres i va composar alguns himnos litúrgics com el Vexilla regis i el Pangue lingua. La mort li va sorprendre sent bisbe a Poitiers quasi 4 anys. 

Pere d’Urseolo (†987 amb 59 anys), era dux de Venècia, casat i amb un fill, piatós i recte. Sembla que amb 20 anys era el Comandant de la flota veneciana. És impossible saber fins a quin punt va estar involucrat en la revolta popular del 976 i l’assassinat del duc Pere Candiani IV. Sense avisar ningú, la nit de l’1 de setembre de 978, s’en va anar en secret i es va retirar al monestir de Cuxá de Perpignà, al Languedoc, dels monjos de sant Romuald. 

Pere Tomàs (†1366 amb 61 anys), carmelita, va ser Llegat a Venècia, Nunci a Hongria, bisbe de Patri i Lipari a Sicilia i Patriarca de Constantinoble. Va lluitar amb l’espasa i la ploma contra els infidels i contra els bizantins. Es diu que mentre era Procurador General de l’Ordre Carmelita, cap al 1351, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va prometre la perpetuïtat de l’Ordre. Fou cofundador de la facultad de Teologia a l’Universitat de Bolonya. 

Joan Dominici (†1420 amb 70 anys), beat, frare dominic florentí que té una breu biografia escrita per sant Antonino, bisbe de Florència, i un retrat pintat per fra Angèlic als murs de la catedral de sant Marc. amb tendència a tartamudejar, es va convertir en poc temps en un dels millors teòlegs de la seva època i en un predicador eloqüent dedicat 12 anys a l’ensenyament i a la predicació a Venècia. Fou Llegat pontifici a Bohèmia i Hongria per contenir els husites, i va morir a Buda, Hongría. El seu culte va ser confirmat el 1832. 

Llorens Giustiniani (†1456 amb 75 añnys) va acabar els seus 5 derrers anys a Venècia on va ser el primer Patriarca i on va assajar i va avançar la reforma de l’Església proposada al Concili de Trento un sigle més tard. Fou un sacerdot fundador als 26 anys dels Canonges Regulars de sant Jordi, o sigui sacerdots diocesans però com frares, amb una Regla o Reglament. 

Pius V († 1572 amb 68 anys), pastor d’ovelles que es va fer dominic i fou elegit Papa, va aconseguir formar la “santa aliança” amb Espanya i Venècia. Va aplicar el Concili de Trento i va iniciar la tradició de que el bisbe de Roma vagi vestit de blanc i que els diners que fins aleshores es gastaven en banquets per ambaixadors i caps polítics i militars, es destinaren als pobres i fins i tot va mantenir les carreres de cavalls.

Jeroni Emiliani (†1537 amb 56 anys), era un noble venecià, militar, busca raons i llibertí, però un cop convers fou sacerdot i apòstol dels nens pobres, orfes i abandonats després l’epidèmia de còlera de 1531. Eren temps que l’Esperit Sant movia a molts apòstols com Caterina de Gènova, Caietà de Thiene, Camil de Lelis, Bernardí de Feltre, Felip Neri, Josep Calasanz i Àngela de Merici. Va fundar a la ciutat de Somasca i per aixó se’ls diu els “somascs”, una Companyia com les innombrables companyies religioses, militars i civils que existeixen.

Caietà de Thiene (†1547 amb 67 anys), noble de Venècia, doctorat en Dret a Pàdua i va ser Pronotari apostòlic del Papa Juli II. Amb 33 anys va ser ordenat sacerdot malgrat la seva oposició però aceptat per humilitat, es va dedicar revitalitzar la vida cristiana amb fundacions per laics. Entre elles el que seràn les Montanyes de pietat, mena de bancs per pobres cobrant un mínim interés. Amb el seu amic Bonifaci de Colli (†1557) i amb el bisbe de Chieti (Theates), cardenal Joan Pere Carafa (†1559 amb 83 anys), més tard Papa Pau IV, va fundar el 1523 l’Orde dels pares “teatins”, que són clergues regulars. Es Patró dels aturats encara que els argentins ho celebren com a Patró del pa i del treball al santuari de Liniers.

Francesc de Xabier (†1552 amb 46 anys), a Venècia fou ordenat sacerdot (1537) i no podent peregrinar, va anar amb els seus companys a Roma a posar-se a disposició del Papa per ser enviats de missió (1538).

Joan Pau I, Albino Luciani, era el Patriarca de Venècia quan va ser elegit succesor de Pau VI. És conegut com «el Papa del somriure». Fou beatificat per Francesc el 2022.

¡APÀRTAT DE MI, SATANÀS!

Ets escàndol per a mi

Al passatge evangèlic d’avui, diumenge XXII del TO, cicle A, Mateu conta que “Pere, prenent-lo aparte (a Jesús), es va posar a reprendre’l dient: «Lluny de tu, Senyor; de cap manera t’esdevindrà aixó». Però Ell, tornant-se, va dir a Pere: ¡Apàrtat de mi, Satanàs! Ets escàndol per a mi ja que no sents les coses de Déu sinò les dels homes (Mt 16, 21-27). Es molt fort aixó de Pere ja que va contra la voluntat de Déu. Ja l‘havia dit “home de poca fe”, ara “Satanàs” i en altres ocasions encara que sempre amb la mirada d’aquella nit en que el va negar i que, malgrat la grossa del pecat, era mirada de misericòrdia i d’alé per l’arrepentiment. Ja Jesús havia advertit als seus que no pensen com Déu sinó com els homes, que en la seva supèrbia diuen que és humà errar com a justificació o disculpa, com per no tenir que reconèixer que s’ha errat i cal rectificar. 

A la 1ª lectura d’avui, el profeta Jeremies diu que “he estat el fes-me riure de tots, día rere dia es burlen de mi (…) m‘he convertit en objecte de oprobi i de burla tot el dia. He arribat a dir-me: «Ja no me’n recordarè del Senyor ni parlarè més en el seu nom»" (Jer 20, 7-9). Pau, a la 2ª lectura, demana als cristians a Roma i als de tot el món i de tots els temps que “no us deixeu transformar pels criteris d’aquest món, sinó deixeu que una nova manera de pensar us transformi internament, perquè sapigueu distingir quina és la voluntat de Déu, és a dir, alló que és bo, alló que li agrada, alló perfecte” (Rom 12, 1-2). A la seva manera Joan Pau II repetia el mateix ja a la seva primera Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979) al escriure que “responem (al segueix-me) a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) però amb llibertat i per ella” (RH, 21). 

Aquest crit de Jesús a Pere anomenant-lo Satanàs i escandalitzador és també real al llarg dels segles per no pocs successors de Pere com a bisbes de Roma i Primats de l’Església universal. Un exemple concret de actitut satànica és la traïció del papa Marcelì en temps de l’Emperador Dioclecià que va ser acusat d’oferir encens en honor dels déus pagans, com consta en la seva biografia oficial que diu «ad sacrificium ductus est ut turificaret, quod et fecit» (Liber pontificalis I, 162). Del mateix segle és la Basílica del Laterà, la catedral de la diócesi de Roma, ubicada als palaus a la muntanya Celio i que va regalar Constantí en agraïment a la curació de la lepra de mans del papa Silvestre que la va consagrar al 324. Silvestre va admetre el regalet de l’Emperador encara que no fos cosa seva doncs havien sigut palaus d’una família romana que van ser confiscats per conspirar contra Neró. En el s IV eren propietat de Fausta, l’esposa de l’Emperador, que diuen va ser aconsellada per Osio, bisbe de Còrdova. A la Basílica es van fer sis concilis ecuménics i Pius XI va signar allí els acords amb Mussolini en 1929, anomenats els “pactes lateranencs”.

L’Inquisició va ser l’institució creada al Languedoc en 1184 per investigar, castigar i eliminar els delictes contra la fe en aquell territori gal on hi havien els càtars o albigencs que dissentien en alguns punts de la doctrina oficial feta en gran part per opinions humanes opinables. L’Inquisició fou creada en contra d’alló que la Biblia ensenya que Jesucrist no va venir a aquest món per castigar als dolents; ell mateix va dir que “el Fill de l’Home ha vingut a buscar i salvar el que estava perdut” (Lc 19, 10) i que “Déu no va enviar el seu Fill al món per jutjar el món, sinó perqu el mon se salvi per ell (Jn 3, 17). Fins i tot oficialment l’institució era anomenada la Santa Inquisició.

En plena Edat Mitjana, la Santa Seu de Roma va crear les croades o campanyes militars per matar l’enemic quan Jesús ensenya que a l’enemic cal estimar-lo i resar per ell, no eliminar-lo de la faç de la Terra. Va ser el papa Urbà II qui al Concili de Clermont al 1095 va iniciar la predicació de la croada per atacar militarment els dolents d’Orient i una torba de 30.000 persones, malloritariament camparols i cavallers pobres, en la seva marxa per Europa cap a Bizanci, va arrasar els calls de Spira, Worms, Magúncia, Tréveris, Colònia, Praga, Ratisbona, etc. tot i aixó, els jueus van finançar les sigüents Croades, amb els elevats interessos acostumats. La seva intervenció financera va decrèixer quan van entrar en aquest àmbit les Òrdres militars en tenir prou capacitat econòmica. 

Climent VI al 1344, amb la Bula Tuae devotionis sinceritas, va otorgar l’investidura de les illes Canàries, amb el títol de Príncep de la Fortuna, a l’infant castellà Lluis de la Cerda, encara que abans havien arribat a les illes expedicions de mallorquins, biscaïns, andalusos i portuguesos. Amb anterioritat, al 1016, Benet IX, que va ser deposat i expulsat al 1044, havia adjudicat les illes al comte Claramont amb el títol de rei a canvi de cumplir amb l’obligació de predicar l’Evangeli. La Cristiandat medieval va contemplar atònita l’immoralitat dels Borgias, com Alexandre VI, de Juli II, el Papa guerrer que anava amb l’espasa i el yelmo cenyit al capdavant dels seus exércits papals, i Lleó X que vivia al luxe i la pompa. Sixt IV (1471-84) va ser un franciscà i General de la seva Ordre que un cop elegit Papa, a mesura que anaven morint els ancians i bons cardenals, va anar anomenant molts nous, joves, viciosos i nobles indignes que van decidir l’elecció d’Alexandre VI. Sixt IV es va enfrontar a Llorenç I, el Médicis que manava a Florència. A més de fer la Capella Sixtina, donava indulgències a tort i a dret i semblava un negoci. Donava privilegis a prínceps per designar bisbes, i al 1478, amb la Bula Exigit sincerae devotionis va donar establir l’Inquisició de la Corona de Castella per, en el seu inici, combatre les pràctiques judaitzants dels judeoconversos de Sevilla.

Alexandre VI (1492-1503) va ser el dissolut nebot Rodrigo Borja. Al 1493, sense cap dret a fer-ho, va conferir el dret de «Patronat» a Espanya i Portugal quan es van descobrir els territoris de l‘anomenat «nou món». encara s’actuava com va inventar Gregori VII (+1085) qui afirmava erròniament que el Primat petri del succssesor de Pere, per dret diví (¿) inclou la suprema potestat temporal, estar per damunt dels reis i emperadors, ja que alló espiritual és superior a alló material, alló etern a alló temporal, etc. Crida l’atenció l’interpretación d’aquest Papa sobre el que va dir Jesús al cenàcle, quan li van dir que havia dues espases. La traducció del text és que va dir (basta!) ¡prou!, doncs no predicava la violència però Gregori entenia que el correcte era entendre que Jesús deia «bastan», o sigui que «són suficients». 

Pau III (Alexandre Farnesio) lo primer que va fer al ser elegit Papa va ser encarregar al cardenal Gian Pietro Caraffa que reorganitzés l’Inquisició romana per posar límit a la penetració de les heretgies i, com gran innovació, va redactar l’«Índex de llibres prohibits», llavor de la «Congregació de l’Índex» que al 1557 va crear Caraffa sent ja Papa. Els noms dels papes Alexandre V i Joan XXIII van ser esborrats de l’Anuari pontifici al 1947 i Roncalli va prendre el nom de l’últim al ser elegit successor de Pius XII. Joana d’Arc (1412 - 1431), va ser cremada als 19 anys per l’Inquisició que la va jutjar erròniament heretge i va posar la sentència a les mans seculars angleses. 

D’altra banda el pasat dia 1 de setembre és la «Jornada mundial d’oració per la cura de la casa comuna» instituïda per Francesc i que tracta a l’Enc “verd” Laudato si (LSi, 2015) i ara ha anunciat pel 4 d’octubre, dia final del «temps de la creació», una segona Enc “ecolpogica” ja que l’obra de Déu, la creació, dona per molt més que per unes pàgines escrites. 

A Pere i a tots els cristians, Jesús avisa que “no sents les coses de Déu sinó les dels homes” i l’historiador Daniel Rops afirmava que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” encara que Jesús resava demanant a Déu Pare que no trellés del món als seus sinó que els preservés del mal, o sigui que estiguin al món però que no es tornin mundans.