¡APÀRTAT DE MI, SATANÀS!

Ets escàndol per a mi

Al passatge evangèlic d’avui, diumenge XXII del TO, cicle A, Mateu conta que “Pere, prenent-lo aparte (a Jesús), es va posar a reprendre’l dient: «Lluny de tu, Senyor; de cap manera t’esdevindrà aixó». Però Ell, tornant-se, va dir a Pere: ¡Apàrtat de mi, Satanàs! Ets escàndol per a mi ja que no sents les coses de Déu sinò les dels homes (Mt 16, 21-27). Es molt fort aixó de Pere ja que va contra la voluntat de Déu. Ja l‘havia dit “home de poca fe”, ara “Satanàs” i en altres ocasions encara que sempre amb la mirada d’aquella nit en que el va negar i que, malgrat la grossa del pecat, era mirada de misericòrdia i d’alé per l’arrepentiment. Ja Jesús havia advertit als seus que no pensen com Déu sinó com els homes, que en la seva supèrbia diuen que és humà errar com a justificació o disculpa, com per no tenir que reconèixer que s’ha errat i cal rectificar. 

A la 1ª lectura d’avui, el profeta Jeremies diu que “he estat el fes-me riure de tots, día rere dia es burlen de mi (…) m‘he convertit en objecte de oprobi i de burla tot el dia. He arribat a dir-me: «Ja no me’n recordarè del Senyor ni parlarè més en el seu nom»" (Jer 20, 7-9). Pau, a la 2ª lectura, demana als cristians a Roma i als de tot el món i de tots els temps que “no us deixeu transformar pels criteris d’aquest món, sinó deixeu que una nova manera de pensar us transformi internament, perquè sapigueu distingir quina és la voluntat de Déu, és a dir, alló que és bo, alló que li agrada, alló perfecte” (Rom 12, 1-2). A la seva manera Joan Pau II repetia el mateix ja a la seva primera Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979) al escriure que “responem (al segueix-me) a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) però amb llibertat i per ella” (RH, 21). 

Aquest crit de Jesús a Pere anomenant-lo Satanàs i escandalitzador és també real al llarg dels segles per no pocs successors de Pere com a bisbes de Roma i Primats de l’Església universal. Un exemple concret de actitut satànica és la traïció del papa Marcelì en temps de l’Emperador Dioclecià que va ser acusat d’oferir encens en honor dels déus pagans, com consta en la seva biografia oficial que diu «ad sacrificium ductus est ut turificaret, quod et fecit» (Liber pontificalis I, 162). Del mateix segle és la Basílica del Laterà, la catedral de la diócesi de Roma, ubicada als palaus a la muntanya Celio i que va regalar Constantí en agraïment a la curació de la lepra de mans del papa Silvestre que la va consagrar al 324. Silvestre va admetre el regalet de l’Emperador encara que no fos cosa seva doncs havien sigut palaus d’una família romana que van ser confiscats per conspirar contra Neró. En el s IV eren propietat de Fausta, l’esposa de l’Emperador, que diuen va ser aconsellada per Osio, bisbe de Còrdova. A la Basílica es van fer sis concilis ecuménics i Pius XI va signar allí els acords amb Mussolini en 1929, anomenats els “pactes lateranencs”.

L’Inquisició va ser l’institució creada al Languedoc en 1184 per investigar, castigar i eliminar els delictes contra la fe en aquell territori gal on hi havien els càtars o albigencs que dissentien en alguns punts de la doctrina oficial feta en gran part per opinions humanes opinables. L’Inquisició fou creada en contra d’alló que la Biblia ensenya que Jesucrist no va venir a aquest món per castigar als dolents; ell mateix va dir que “el Fill de l’Home ha vingut a buscar i salvar el que estava perdut” (Lc 19, 10) i que “Déu no va enviar el seu Fill al món per jutjar el món, sinó perqu el mon se salvi per ell (Jn 3, 17). Fins i tot oficialment l’institució era anomenada la Santa Inquisició.

En plena Edat Mitjana, la Santa Seu de Roma va crear les croades o campanyes militars per matar l’enemic quan Jesús ensenya que a l’enemic cal estimar-lo i resar per ell, no eliminar-lo de la faç de la Terra. Va ser el papa Urbà II qui al Concili de Clermont al 1095 va iniciar la predicació de la croada per atacar militarment els dolents d’Orient i una torba de 30.000 persones, malloritariament camparols i cavallers pobres, en la seva marxa per Europa cap a Bizanci, va arrasar els calls de Spira, Worms, Magúncia, Tréveris, Colònia, Praga, Ratisbona, etc. tot i aixó, els jueus van finançar les sigüents Croades, amb els elevats interessos acostumats. La seva intervenció financera va decrèixer quan van entrar en aquest àmbit les Òrdres militars en tenir prou capacitat econòmica. 

Climent VI al 1344, amb la Bula Tuae devotionis sinceritas, va otorgar l’investidura de les illes Canàries, amb el títol de Príncep de la Fortuna, a l’infant castellà Lluis de la Cerda, encara que abans havien arribat a les illes expedicions de mallorquins, biscaïns, andalusos i portuguesos. Amb anterioritat, al 1016, Benet IX, que va ser deposat i expulsat al 1044, havia adjudicat les illes al comte Claramont amb el títol de rei a canvi de cumplir amb l’obligació de predicar l’Evangeli. La Cristiandat medieval va contemplar atònita l’immoralitat dels Borgias, com Alexandre VI, de Juli II, el Papa guerrer que anava amb l’espasa i el yelmo cenyit al capdavant dels seus exércits papals, i Lleó X que vivia al luxe i la pompa. Sixt IV (1471-84) va ser un franciscà i General de la seva Ordre que un cop elegit Papa, a mesura que anaven morint els ancians i bons cardenals, va anar anomenant molts nous, joves, viciosos i nobles indignes que van decidir l’elecció d’Alexandre VI. Sixt IV es va enfrontar a Llorenç I, el Médicis que manava a Florència. A més de fer la Capella Sixtina, donava indulgències a tort i a dret i semblava un negoci. Donava privilegis a prínceps per designar bisbes, i al 1478, amb la Bula Exigit sincerae devotionis va donar establir l’Inquisició de la Corona de Castella per, en el seu inici, combatre les pràctiques judaitzants dels judeoconversos de Sevilla.

Alexandre VI (1492-1503) va ser el dissolut nebot Rodrigo Borja. Al 1493, sense cap dret a fer-ho, va conferir el dret de «Patronat» a Espanya i Portugal quan es van descobrir els territoris de l‘anomenat «nou món». encara s’actuava com va inventar Gregori VII (+1085) qui afirmava erròniament que el Primat petri del succssesor de Pere, per dret diví (¿) inclou la suprema potestat temporal, estar per damunt dels reis i emperadors, ja que alló espiritual és superior a alló material, alló etern a alló temporal, etc. Crida l’atenció l’interpretación d’aquest Papa sobre el que va dir Jesús al cenàcle, quan li van dir que havia dues espases. La traducció del text és que va dir (basta!) ¡prou!, doncs no predicava la violència però Gregori entenia que el correcte era entendre que Jesús deia «bastan», o sigui que «són suficients». 

Pau III (Alexandre Farnesio) lo primer que va fer al ser elegit Papa va ser encarregar al cardenal Gian Pietro Caraffa que reorganitzés l’Inquisició romana per posar límit a la penetració de les heretgies i, com gran innovació, va redactar l’«Índex de llibres prohibits», llavor de la «Congregació de l’Índex» que al 1557 va crear Caraffa sent ja Papa. Els noms dels papes Alexandre V i Joan XXIII van ser esborrats de l’Anuari pontifici al 1947 i Roncalli va prendre el nom de l’últim al ser elegit successor de Pius XII. Joana d’Arc (1412 - 1431), va ser cremada als 19 anys per l’Inquisició que la va jutjar erròniament heretge i va posar la sentència a les mans seculars angleses. 

D’altra banda el pasat dia 1 de setembre és la «Jornada mundial d’oració per la cura de la casa comuna» instituïda per Francesc i que tracta a l’Enc “verd” Laudato si (LSi, 2015) i ara ha anunciat pel 4 d’octubre, dia final del «temps de la creació», una segona Enc “ecolpogica” ja que l’obra de Déu, la creació, dona per molt més que per unes pàgines escrites. 

A Pere i a tots els cristians, Jesús avisa que “no sents les coses de Déu sinó les dels homes” i l’historiador Daniel Rops afirmava que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” encara que Jesús resava demanant a Déu Pare que no trellés del món als seus sinó que els preservés del mal, o sigui que estiguin al món però que no es tornin mundans.