Francesc a Venècia

28-IV-2024

Francesc va a la capital del Vèneto i serà el quart Papa que visita aquesta ciutat italiana després de Pau VI el 1972, Joan Pau II el 1985 i Benet XVI el 2011. 

Venecia va ser fundada al segle v aprofitant la seva particular geografia que li donava protecció contra els atacs dels pobles germanics i es va anant independitzant paulatinament de l’Imperi romà d’Orient. Durant varis segles, constituida Ciutat-Estat, es va especialitzar en navegació i va desenvolupar un poder marítim que li permetia dominar el comerci mediterràni amb els regnes de la Xina i l’Índia. 

Fent una ullada al santoral es pot fer un resum de persones i esdeveniments aguts a Venècia durant la seva Història. Fausti i Jovita eren germans venecians que van ser màrtirs el 122 amb l’Emperador Adrià (117-137). Fausti era sacerdot i el seu germà Jovita diàca. El cacic de Lombardia volia quedar bé amb Adrià i quant va passar per els seus territoris els va acusar d’atemptar contra l’Imperi. La llegenda conta que van ser decapitats per negar-se a adorar al déu sol alhora que l’estatua es va polvoritzar dabant els presents. Després van ser llençats als lleons, osos i lleopars però mansament eren als seus peus i la gent va fugir espaordida. Adrià va voler rentabilitzar els prodigis i se’ls va endur en plan circenc per Milà i Nàpolsperò l’espectacle va servir perquè molts creieren en el Ressuscitat. El escarceller Calocero es va convertir i fou màrtir també como Afra que era l’esposa del cacic i pagana, batejada per sant Apoluni. 

Isidor va ser un laic màrtir a l’illa de Quío al Egeo en 251; era mariner de profesió i va ser llançat a un pou. Les seves relíquies es conserven a la catedral veneciana de sant Marc.

Veneri fou un sacerdot a qui Joan XXIII va anomenar Patró del golf venecià. Era ermitany a l’illa de Tino al golf de la Spezia al segle VII. 

Marc, evangelista, company d’apostolat de Pere de qui recull la seva doctrina en el seu evangeli. Des de 976 les seves relíquies “es van traslladar” a Venècia. Jueu de Jerusalem, helenitzat i també anomenat Joan, és potser el noi que va fugir de l’hort de les oliveres deixant anar el llançol que el cubria. Fill de Maria, la propietaria del Cenacle, també va acompanyar a Pau i Bernabé, el seu cosí, al primer viatge però els va deixar a Panfilia per tornar a Jerusalem. Pau no el va voler més però s’en va anar amb Bernabé a Xipre. Diu la tradició que va ser el primer bisbe d’Alexandria, a Egipte, i martiritzat allà el 68, l’any 8è de Neró. 

Vicent Fortunat (†600 amb 70 anys) va nèixer a Venècia, era trovador i al ser curat d’una greu oftalmia per sant Martí, va anar en peregrinació a Tours en senyal d’agraïment. Daquí va seguir a Poitiers per venerar les reliquies de sant Hilari i on va patir una crisi espiritual que va posar fi a la seva vida itinerant. Va fer amistat amb l’ex regna Radegunda i durant 30 anys va ser el almoiner del seu monestir. Va deixar escrits al menys 10 mil hexàmetres i va composar alguns himnos litúrgics com el Vexilla regis i el Pangue lingua. La mort li va sorprendre sent bisbe a Poitiers quasi 4 anys. 

Pere d’Urseolo (†987 amb 59 anys), era dux de Venècia, casat i amb un fill, piatós i recte. Sembla que amb 20 anys era el Comandant de la flota veneciana. És impossible saber fins a quin punt va estar involucrat en la revolta popular del 976 i l’assassinat del duc Pere Candiani IV. Sense avisar ningú, la nit de l’1 de setembre de 978, s’en va anar en secret i es va retirar al monestir de Cuxá de Perpignà, al Languedoc, dels monjos de sant Romuald. 

Pere Tomàs (†1366 amb 61 anys), carmelita, va ser Llegat a Venècia, Nunci a Hongria, bisbe de Patri i Lipari a Sicilia i Patriarca de Constantinoble. Va lluitar amb l’espasa i la ploma contra els infidels i contra els bizantins. Es diu que mentre era Procurador General de l’Ordre Carmelita, cap al 1351, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va prometre la perpetuïtat de l’Ordre. Fou cofundador de la facultad de Teologia a l’Universitat de Bolonya. 

Joan Dominici (†1420 amb 70 anys), beat, frare dominic florentí que té una breu biografia escrita per sant Antonino, bisbe de Florència, i un retrat pintat per fra Angèlic als murs de la catedral de sant Marc. amb tendència a tartamudejar, es va convertir en poc temps en un dels millors teòlegs de la seva època i en un predicador eloqüent dedicat 12 anys a l’ensenyament i a la predicació a Venècia. Fou Llegat pontifici a Bohèmia i Hongria per contenir els husites, i va morir a Buda, Hongría. El seu culte va ser confirmat el 1832. 

Llorens Giustiniani (†1456 amb 75 añnys) va acabar els seus 5 derrers anys a Venècia on va ser el primer Patriarca i on va assajar i va avançar la reforma de l’Església proposada al Concili de Trento un sigle més tard. Fou un sacerdot fundador als 26 anys dels Canonges Regulars de sant Jordi, o sigui sacerdots diocesans però com frares, amb una Regla o Reglament. 

Pius V († 1572 amb 68 anys), pastor d’ovelles que es va fer dominic i fou elegit Papa, va aconseguir formar la “santa aliança” amb Espanya i Venècia. Va aplicar el Concili de Trento i va iniciar la tradició de que el bisbe de Roma vagi vestit de blanc i que els diners que fins aleshores es gastaven en banquets per ambaixadors i caps polítics i militars, es destinaren als pobres i fins i tot va mantenir les carreres de cavalls.

Jeroni Emiliani (†1537 amb 56 anys), era un noble venecià, militar, busca raons i llibertí, però un cop convers fou sacerdot i apòstol dels nens pobres, orfes i abandonats després l’epidèmia de còlera de 1531. Eren temps que l’Esperit Sant movia a molts apòstols com Caterina de Gènova, Caietà de Thiene, Camil de Lelis, Bernardí de Feltre, Felip Neri, Josep Calasanz i Àngela de Merici. Va fundar a la ciutat de Somasca i per aixó se’ls diu els “somascs”, una Companyia com les innombrables companyies religioses, militars i civils que existeixen.

Caietà de Thiene (†1547 amb 67 anys), noble de Venècia, doctorat en Dret a Pàdua i va ser Pronotari apostòlic del Papa Juli II. Amb 33 anys va ser ordenat sacerdot malgrat la seva oposició però aceptat per humilitat, es va dedicar revitalitzar la vida cristiana amb fundacions per laics. Entre elles el que seràn les Montanyes de pietat, mena de bancs per pobres cobrant un mínim interés. Amb el seu amic Bonifaci de Colli (†1557) i amb el bisbe de Chieti (Theates), cardenal Joan Pere Carafa (†1559 amb 83 anys), més tard Papa Pau IV, va fundar el 1523 l’Orde dels pares “teatins”, que són clergues regulars. Es Patró dels aturats encara que els argentins ho celebren com a Patró del pa i del treball al santuari de Liniers.

Francesc de Xabier (†1552 amb 46 anys), a Venècia fou ordenat sacerdot (1537) i no podent peregrinar, va anar amb els seus companys a Roma a posar-se a disposició del Papa per ser enviats de missió (1538).

Joan Pau I, Albino Luciani, era el Patriarca de Venècia quan va ser elegit succesor de Pau VI. És conegut com «el Papa del somriure». Fou beatificat per Francesc el 2022.