LLEÓ XIV VIATJA A TURQUIA I AL LIBAN

                                 A Turquia del 27 al 30 novbre

i al Líban del 30 al 2 dicbre

El Papa Lleó XIV viatja a aquest dos països que volía visitar el seu antecesor Francesc.

El Líban és un país marcat per crisis recurrents i per una dolorosa «hemorràgia humana» causada per l’emigració, conserva un paper històric, cultural i social singular a l’Orient Mitjà i en la conca mediterrànea. Francesc, en el vol de tornada del seu viatge a l’Irak, va dir que «el Líban és un missatge. El Líban pateix. Té la debilitat de les seves diversitats, algunes encara no reconciliades però també la fortalesa del gran poble reconciliat, com la fortalesa dels cedros. […] El Líban està en crisi, en una crisi de vida». Complia la seva esperança de visitar el Líban i afavorir que torni a encarnar la fortalesa dels cedres, la diversitat que des de la debilitat es fa força al gran poble reconciliat. 

El Líban és una República al Orient proper, a la costa mediterrània i que limita amb Israel i amb Síria, l’antiga terra dels fenicis i on va estar Jesús en la seva estada a Tir i Sidó (cf Mt 15, 21), on va curar la filla d’una siri-fenicia que li va sorprendre per la seva gran fe. Allí van predicar Pere i Pau (Act 21, 3.7 y 27, 3). A les ciutats de Baalbek, Tir i Biblos existeixen els temples romans i santuaris fenicis més antics conservats. Va ser part de l’Imperi otomà des de 1516 fins 1918, quan es va enfondrar al final de la 1GM i després, sota el Mandat francés, va expandir les fronteres per incloure a més musulmans. Líban va guanyar l’independència en 1943, establint un sistema político únic, un tipus de consociativisme que preveu el repartiment del poder político entre comunitats religioses. 

Fins els anys 1970, el Líban era el centre financier d’Orient Próxim, la qual cosa li va valer el sobrenom de la Suïssa de l’Oriente Próxim. Tot i aixó, la seva importància econòmica es va desintegrar amb la Guerra Civil Libanesa de 1975-1990, que va destruir l’equilibri polític. Molts libanesos esperen poder compartir el seu sufriment amb el Papa, confiant en el seu suport durant aquest "despertar libanès" impulsat pel President Aoun, que ha promés reconstruir un país eficient i soberà. 

Maró (†410) és el Patró del Líban, sacerdot solitari a les montanyes del Taure a Siria a qui Joan Crisòstom va escriure una carta. Es va rodejar de molts deixebles que li donaren peu a fundar els monjos i l’església maronita. Benet XVI va visitar la catedral de Ntra Sra de las Gràcies a Nicosia (juny 2010) i va dir que portava en el seu cor a totes les esglesies maronites de l’illa i en febrer 2011 va beneir la seva estàtua a un nixol al l’exterior de la Basílica del Vaticà. 

Ntra Sra de Narek o la Verge dels libanesos és la Patrona del Líban i la titular de la parroquia armenia catòlica de Narek que sembla ser el santuari de Harissa, a la ciutat de Jounieh, seu del Patriarca maronita del Líban i on es puja en telefèric. Està a 25 km de Beirut; imatge estimada pels libanesos, siguin cristians o musulmans. Acudeixen creients de Siria, Jordània, Palestina i Egipte. El Card Angelo Roncalli, més tard Papa Joan XXIII, va estar en 1954 amb ocasió del 50 aniv de la seva inauguració. La festa es celebra el primer diumenge de maig. Al seu costat està la catedral maronita de formigó i vidre. 

Chàrbel Maklüf (†1898 amb 70 anys) del Líban modern, on els catòlics de ritu sirià anomenats maronites, eren perseguits pels drusos. La seva mare es va casar amb qui seria sacerdot i a qui Yousef de jove va ajudar en lo litúrgic. Es va anomenar Chàrbel al fer-se de l’Ordre Maronita Libanesa, al monestir de sant Maró, a Annaya. Al obrir la fossa on era enterrat amb altres 52 monjos -per motiu d’una inundació, van trobar el seu cos incorrupte, i un líquit vermellós sortin del seu cos. Per 54 anys consecutius fou desenterrat i sempre es veia el cadàver tan fresc com si estigués adormit. Tot i que un metge va retirar finalment tots els òrgans del cos, el flux de sang no parava. Amb l’unció d’aquest líquit es van donar moltes curacions miraculoses, també de l’ánima com l’indiferència, l’odi i la incredulitat. Per la seva beatificació (a la clausura del Vaticà II) es necessitava un miracle reconegut i en el seu cas es van contar fins 1.200. Fou canonitzat en 1977 i és el primer sant oriental des del segle XIII.

Joan Pau-II va visitar-lo el 1997 i Benet XVI el 2012. Francesc va revelar la promesa feta al Patriarca maronita Bechara Boutros Raï de viatjar al país. El Papa polonés va escriure l’Exh. Ap. ‹Una nova esperança pel Líban› que va neixe durant l’Assemblea Especial del Sínode dels bisbes. I deia que “no podem oblidar que és el bressol d’una cultura mil.lenària i un dels fars del Mediterràni. Ningú pot ignorar el nom de Biblos, que evoca els orígens de la escriptura”. 

Els catòlics que hi viuen pertanyen a diferentes Esglésies patriarcals, així com al Vicariat Apostòlic Llatí. Per aixó, un catòlic libanès es reconeix com maronita, grec-melquita, armeni-catòlic, siri-católico, caldeig o llatí.

Al 2012 (14-16-IX) Benet XVI va viatjar al Líban on va lliurar l’Exh. postsinodal del Sínode de bisbes del 2010 sobre Orient Migjà, Ecclesia in Medio Oriente, EMO, on afirma que “en aquesta regió hi ha fidels natius que pertanyenr a les venerables Esglésies orientals catòliques «sui iuris»: l’Església patriarcal de Alexandria dels coptos, les tres Esglésies patriarcals d’Antioquia dels grec-melquites, dels siris i dels maronites; el Patriarcat de Babilònia dels caldeus i la de Cilicia dels armenis (EMO, 2). “Déu ha permés el desenvoluament de la seva Església en aquest context constrictiu, inestable i actualment propens a la violència. Viu en ell una notable multiplicitat (…) Els martirologis ensenyen que els sants i els màrtirs de qualsevol pertinença eclesial han sigut –i alguns ho són encara– testimonis vius d’aquesta unitat sense fronteres en Crist gloriòs” (EMO, 11).

 

Turquia no va ser visitada per Joan Pau II però va ser relacionat amb aquest país degut a l’intent de ser assasinat per Mehmet Ali Ağca, un ciutadà turc. Després de ser perdonat pel Papa, Ağca va ser deportat a Turquia en 2000.

 

Camil de Lel.lis (†1614 amb 64 anys),és in italià que, avorrit de tot, es va allistar al exércit espanyol per lluitar contra els turcs. Ntra Sra Alba Real és la Patrona de Hongria, venerada al santuari marià fundat pel rei sant Esteve. Al final de la dominació turca, a Hongria hi havia més de 100 santuaris marians, un d’ells el de Mariapócs, a la diòcesi de ritu bizantì. Joan Pau-II, al ángelus del diumenge 14-VIII-1988, va fer una referència a aquest santuari en aquell any marià en que solia anar mentalment per tots els santuaris del món fent “peregrinacions ideals”. I va recordar que els ulls de l’imatge van plorar durant una celebració eucarística. L’Emperador Leopoldo es va portar l’imatge a Viena i mai més es va tornar; es va donar una copia i el 1715 els ulls de la imatge-copia van tornar a plorar i lo mateix en 1905. 

Joan de Capestrano

Pau de la Creu (†1775 amb 81 anys) és un italià que de jove es va allistar al exércit del Papa Clement XI per anar a la croada convocada contra els turcs però aviat va veure que lo seu no era ser militar. Va rebutjar negocis prometedors i un matrimoni brillant i a casa seva es dedicava a l’oració y a atendre als pobres. Després va fundar els/les “passionistes” i els seus durs reglaments els va aprovar Benet XIV però suavizant-los una mica. Joan de Capestrano (†1456 amb 70 anys) es va fer frare franciscà. El seu zel intransigent segueix molt criticat, com ho va ser durant la seva estada a Bohèmia on va lluitar contra els husites. Va reunir un gran exércit a Hongria per derrotar als turcs que volien prendre Belgrad. Bàrbara, mártir el 313, és una dona turca a Nicomedia, filla del pagà i cruel Dióscoro, botxí de la seva filla a la que, per cristiana, va decapitar amb l’espasa. El seu culte es va extendre moltissim per l’Orient i l’Occident. No hi ha prou de recordar-se’n de santa Bàrbara quan trona.