FRANCESC VIATJA A L’IRAK

 Cristianisme a  l’antiga  Mesopotàmia

Francesc, d’aquest divendres 5 al dilluns 8 de març, visita Irak, l’antiga Mesopotàmia, situada entre els rius Tigris i Eufrates, viatjant a Bagdad, Ur, la plana dels caldeus, Erbil (capital del Kurdistan), Mossul, Qaragosh i Nínive. 

El viatge apostòlic es posible una vegada “vençut” l’EI que venia fent terrorisme terrorífic des de 2014 i també “vençudes” aparentment les mesures sanitàries degudes a la pandèmia del covid-19. 

El President de l’Irak, el “kurdo” Barham Saleh, va ser rebut pel Papa en 2 ocasions (24-XI-2018 y 26-I-2020) i li va demanar que "tots els que han estat obligats a abandonar les seves terres d’origen puguin tornar" i li destacava la "significativa contribució dels cristians a la reconstrucció del teixit social" iraquià. En la 2ª ocasió, tots dos van manifestar el seu desig de preservar la presència de cristians que són integrants de la nació iraquiana.

El 29 de juny de 2018 Francesc feia cardenal al Patriarca de Babilònia dels Caldeus, Louis Raphael Sako I i el seu nombrament va ser molt ben rebut per iraquians de bona voluntat de diverses religions degut a que el Patriarca es home de diàleg, sembrador de pau. 

Les minories iraquianes, els yazidíes i els chabaquíes, al igual que els cristians, són víctimes d’un genocidi a càmera lenta fins al punt de la seva previsible desaparició. Hammurabi, una organització de defensa dels drets humans, assenyalava que a Bagdad hi havi 600.000 cristians en el passat recent i només han quedat uns 150.000 per la qual cosa es parla de l’extinció dels cristians. El Ministeri d’Afers Exteriors rus havia denunciat que la presència de cristians al país es va reduir de 1,6 milions a 500.000 i altres veus expertes afirmen que el 81% dels cristians a Irak havia desaparegut des de 2014. No obstant aixó, el Patriarca Sako declarava que al llarg de 2018 unes 8.000 famílies cristianes havien tornat a la seva terra. 

Els yazidíes són una minoria religiosa kurda que existeix des de 2.000 aC. i viu majoritàriament al nord de l’Irak, a la província de Nínive, sent el seu epicentre Mossul. També alguns viuen en altres zones de l’Irán, a Turquia i Siria. Els chabaquíes o shabaks es una minoria ètnica i religiosa també al nord de l’Irak i de la mateixa província de Nínive i s’identifiquen com kurdos. 

Irak va ser envaït en 2003 per EEUU i els britànics per enderrocar i executar a Saddam Husein, com a represàlia pels atentats del 11S amb la destrucció de les “torres bessones” a Manhattan. Van justificar l’invasión mentint a tot el món doncs EEUU deia saber amb certesa absoluta que els iraquians tenien armes químiques i de destrucció massiva. Mai es va demostrar i quan les tropes americanes es retiraren en 2011, va aparèixer l’EI, un grup terrorista afiliat a Al-Qaeda. 

La Història recorda que l’Emperador romà Dioclecià -del 284 al 305, o sigui 21 anys-, es va encegar en una aferrissada persecució dels cristians a Mesopotàmia així com a Aràbia, Palestina, Fenícia, La Cilícia, Galàcia, el Ponto, Paflagònia, Capadòcia i altres regions de l’Àsia proconsular.

En el santoral hi ha una bona representació de cristians iraquians, des de l’apòstol Judas Tadeo del que es diu que va predicar a Mesopotàmia i li van tallà el cap d’un cop de destral.

Arquelao va ser bisbe de Cascar a Mesopotàmia (+277).

         Jacobo (+338) va ser el primer bisbe de Nisibis, actualment Nusaybin, a la provincia de Mardin. Va asistir al concili de Nicea.

         Domecio, monjo a Nisibis, va ser apedregat durant la persecució en temps de Julià “l’apòstata” en el siglo IV, aquell Emperador que abans de expirar, va exclamar: “¡has vençut, galileu!”.

         Ismael, Manel i Sabeli són tres germans de Mesopotàmia, màrtirs con Julià “ l’apóstata” en el 362.

         Efrén (+373 amb 67 anys) va ser un diaca sirià, monjo a Edesa (Siria) que va fugir del seu poble de Mesopotàmia per l’invasió dels perses i va viure en una cova.

         Julià “sabas” o “ancià” (+377) va ser un ermità a la bora de l’Eufrates.

         Afraates (+378) va ser un anacoreta persa que seguint les petjades dels mags, va anar a Betlem on va trovar la fe en Crist. Llavors va abandonar les seves riqueses, va viure a Edesa i quan la persecució del Emperador Valente, va emigrar a Antioquia.

         Alexandre el acemeta (+430 amb 80 anys) fou un grec cenobita a Siria que va fundar a Mesopotàmia comunitats acemetes, així anomenades perquè no dormien, feien torns dia i nit perquè sempre hi hagués algun(s) cantant salms i himnes.

         Eutiqui, al començar l’invasió musulmana de Constantinoble, va ser fet presoner, torturat i mort a pals, a Barrhue, Mesopotàmia, al 741. 

Molts segles abans de Crist va viure a Mesopotàmia Abraham (+1817 aC), patriarca de l’Antic Testament i pare dels creients, que era fill de Teraj qui, per inspiració divina, havia emigrat d’Ur de Caldea, a la desembocadura de l’Eufrates, a Harán, al nord de Mesopotàmia, en el naixement d’aquest riu. 

Al maig de 2017, en una declaració conjunta dirigida a les autoritats regionals, nacionals i internacionals, dos arquebisbes de Mossul, el sirià-catòlic Boutros Moshe i el sirià-ortodox Mar Nicodemus Daud Matti Sharaf , junt amb l’arquebisbe sirià-ortodox de Bartellah, Mar Timoteo Musa al Shamany, van sol.licitar convertir la plana de Nínive en una zona autònoma sota la protecció internacional de Nacions Unides, per lliurar-la de’ls conflictes i salvaguardar els drets de les comunitats cristianes d’aquestes terres on estan arrelades des del principi del cristianisme.

Joan Pau II afirma a l’Encíclica Fides et ratio que “la Sagrada Escriptura, sobretot els llibres sapiencials, són textos on Egipte i Mesopotàmia fan sentir de nou la seva veu i reviuen alguns trets comuns de les cultures de l’antic Orient”. El Papa Wojtyla desitjava visitar aquest país durante la seva peregrinació en el 2000 a Terra Santa, al Sinaí en honor de Moisés i a Mesopotàmia per honrar a Abraham, pero no va ser posible per la situación social amb el terrorisme de l’Estat Islàmic (EI). Francesc el visita com a pelegrí sabent també que allà el poble jueu del sud, del Regne de Judá, va viure en cautiveri en el segle VI aC durant uns 60 anys quan la deportació a Babilònia i la destrucció del temple de Jerusalem construït per Salomó. Els jueus del nord, del Regne d’Israel, van ser deportats a Nínive en el segle VIII aC quan l’invasió i destrucció en temps del asiris.